Començo amb un títol molt directe, sense embuts. Per què? Molt senzill. Cap dels presos pel procés ni cap dels exiliats, com saben els juristes, no han comès cap dels delictes pels quals se’ls acusa. Li poden donar les voltes que vulguin, però no hi ha ni rebel·lió ni sedició (que requereixen un aixecament públic, que no ha existit mai) ni la malversació, que Hisenda ―recordin les paraules de Montoro―, malgrat els exhaustius controls, no ha vist mai.

Així doncs, mantenir els presos un sol minut més a la presó va contra tota lògica jurídica i contra les bases més elementals de l’estat de dret. Aquesta llibertat s’ha d’acordar al més aviat possible, sense dilació.

Un cop al carrer, cal arxivar la causa pels delictes esmentats. No és demanar perdó ni clemència. És, sense cap mena de restricció mental, un imperatiu de justícia. Si no hi ha delicte, no tenen sentit ni la presó ni el procés.

Això, per les autoritats centrals ―tota mena d’autoritats― serà dur d’empassar. Més ho és empassar-se l’actual situació pels afectats directes, les seves famílies i els seus seguidors. Pràcticament la meitat de Catalunya. Perquè, cap demòcrata, per molt en desacord que estigui amb la independència, pretendrà castigar amb el processament dels sobiranistes la meitat d’un poble, en realitat, de fet, la seva totalitat, oi?

En tot cas, van ser les autoritats centrals amb maquinacions, sense cap base ni fàctica ni legal, qui es van endinsar en un laberint creat per la seva pròpia mala fe. Els toca a aquestes autoritats moure fitxa en la bona direcció.

Qui la pot moure i així començar a acabar amb aquest malson i donar pas a la política? El Gobierno. Sánchez té dues opcions: passar a la història com el successor de Rajoy, tan mediocre, autoritari i rutinari com ell, o donar un salt de polític, agafar el brau per les banyes i posar vies per resoldre el problema institucional més greu d’Espanya des de 1936. Com vol passar Sánchez a la història: com una mala còpia de Rajoy o com un polític de mena, com, per exemple, Pierre Mendès-France? Depèn d’ell. Fa falta valor, però depèn d’ell.

Com? Activant el ministeri fiscal que depèn del Gobierno. No entraré en l’estèril i interessada polèmica de la (inexistent) independència de la fiscalia. El fiscal no és un jutge i, per tant, no ha de ser independent. És l’executor de la política criminal del Gobierno davant dels tribunals en cada situació. A llocs tan poc sospitosos de febleses democràtiques, com Estats Units, Regne Unit o Alemanya, el fiscal pot arribar a seure al consell de ministres. A Espanya no arriba a tant, però, com bona mostra que no és independent del Gobierno, el fiscal general cessa quan cessa... el Gobierno. Poc més cal discutir.

Tota negociació suposa renúncies, definitives o temporals, suposa moltes voltes i revolts

Deixant de banda la palinòdia de la independència de l’acusador públic, qui ha de prendre la decisió política de la llibertat primer i després l’arxivament és el mateix Gobierno, donant les instruccions adients a la fiscalia. Si ho fa directament, donant suport a peticions dels interessats o a petició d’autoritats estrangeres, és ben bé igual. Cert que hi ha dues acusacions populars, VOX i la d’una mena de munió de sindicats policials. Formes i mitjans legals perquè col·laborin legalment i lleialment en la recta administració de la justícia n’hi ha un munt. Retirades les acusacions, en virtut del constitucional principi acusatori, els tribunals ―cap tribunal― pot procedir contra ningú.

El que es tracta és que, primer, la fiscalia i la resta d’acusacions no s’oposin a la llibertat dels presos. En segon lloc, que retirin les acusacions, sigui amb un escrit d’una línia o no oposant-se a la petició d’arxivament dels processats. Ídem amb els exiliats.

Que per l’Estat és difícil d’empassar aquesta píndola, certament. Però ací radica la grandesa de la política. Juguen amb unes cartes a favor: la simpatia internacional que el Gobierno Sánchez ha generat i la que generaria aquesta mesura. I no només políticament: demostraria la fortalesa del sistema ―enterrant els dimonis familiars― i generaria confiança arreu.

A més, no és aquest Gobierno, per molt que alguns dels que seuen avui al Consell de Ministres es delectin amb la situació actual i combreguin amb els designis de l’anterior, aquest Gobierno, reitero, no és qui ha posat en marxa l’actual cruel i injusta giragonsa processal, que ningú compra a l’exterior, per altra banda. Tot això, a un polític intel·ligent i audaç l'hauria de motivar.

Si el Gobierno Sánchez no fa passes decididament inequívoques en favor de la llibertat dels processats i l’arxivament de la causa, es pot trobar que la seva tasca de govern quedarà en un no-res, per impossibilitat de tirar endavant qualsevol projecte: sempre li faltaran els vots dels diputats i senadors sobiranistes; i, quasi segur, alguns més.

És això xantatge? De cap de les maneres: és pura negociació política. La política democràtica es basa en l’acord. Sense acord, com sabem perfectament per les experiències que estem vivint, no hi ha política.

Succeeix, però, que quan es practica el diàleg sincer per arribar a acords duradors i els dialogants es troben molt allunyats, el diàleg és més llarg i l’acord és més difícil. Si Kissinger i Le Duc Tho van arribar als acords de pau de París, després de quatre anys de converses interminables, esbatussant-se les seves tropes sobre el terreny, què no pot passar ací amb absència radical de violència.

Tota negociació suposa renúncies, definitives o temporals, suposa moltes voltes i revolts. Assolit, però, l’acord suposa més democràcia i prosperitat. Qui no vol això? Ho vol qui vol reformar el Codi Penal ―sense tenir-ne gaire idea per altra banda― per introduir una sedició impropia ―segurament volent dir rebel·lió impròpia― i la criminalització dels referèndums?

Cal saber quan hi ha un interlocutor i quan donar-li les empentes necessàries (i estar disposat a rebre'n) per arribar a l’acord. En qualsevol cas, els presos i l’arxivament de la causa per delictes inexistents no forma part de la negociació. Es pot, tanmateix, incentivar des del Congrés i del Senat tot administrant el vot decisiu dels diputats i censors sobiranistes. Així és la política, la bona.