El darrer baròmetre del CEO presenta, a parer meu, tres trets que mereixen una atenció molt superior a la que mereix la vessant més llaminera, però més volàtil, perquè en els darrers temps es demostra que és la més difícil de copsar: la intenció de vot.

En efecte, la intenció de vot acapara portades i nodreix els estats majors dels partits de material per continuar creient-se una realitat imaginada, realitat imaginada que les eleccions llancen per terra, per més que, després de les eleccions, per ningú encertades, es digui que l’inesperat resultat es veia venir, que ja es desprenia del que els sondejos i enquestes avançaven. Reitero, realitat il·lusionada. Fer ara càbales sobre si tal o tal altre partit guanyarà les eleccions, incrementarà els seus escons en tants diputats i podrà formar aquesta o aquella altra combinació de govern, i més sense eleccions a la vista immediata, és fer volar coloms. Realitat il·lusionada.

Com no formo part dels gremis que es delecten amb aquest apartat de les enquestes, m’interessen més d'altres. Deia en començar que veia tres trets rellevants. Així, les preocupacions capitals dels ciutadans de Catalunya, el paper de la independència com a desig i l’augment dels desenganyats.

Els dos principals problemes dels catalans són (pregunta 1) la insatisfacció amb la política (40,5%) i les relacions Catalunya-Espanya (36,7%). Des de febrer del 2013 han desplaçat de forma constant l’atur i la situació econòmica com a principals preocupacions ciutadanes.

Tal canvi pot estar relacionat amb un alleujament de la crisi (preguntes 4 i 7), però, vistos els números de l’economia, no es pot dir que ni tan sols s’hagi recuperat la situació del 2007 (pregunta 5). Més aviat es podria dir que, amb una molt relativa millora econòmica, ens hem acostumat a la cronificació dels mals de la crisi econòmica i que la situació política preocupa per la incapacitat de fer front a l’increment de la desigualtat, de la precarització i a la pèrdua d’oportunitats. Sense, és clar, oblidar una involució ideològica, especialment en les àrees del govern de Madrid (preguntes 9 i 12). En efecte, la política espanyola surt molt més mal parada que la catalana (preguntes 20b i 20a, respectivament).

Per això no ha d’estranyar gaire que els pocs satisfets amb la democràcia (46,9%) i els gens satisfets (31,4%) sumin un esfereïdor 78,3%. La fallida és de campionat. Demostra que els càlculs electorals són només un càlcul egoista i no una batalla per millorar substancialment les condicions de vida material i política de la societat en què vivim. La imatge demoscòpica, des del juny del 2017, mai ha baixat d’un alarmant descontentament del 76,4%. Sense comentaris.

Dins de la mala maror fèrriament instal·lada, l’independentisme és, primer de tot, un estat d’ànim perquè albira una finestra d’oportunitat d’un món millor

Aquestes dades, des de la perspectiva d’un observador de la realitat, voldria creure que compromès amb la situació dels seus conciutadans, ens permet combinar el primer dels trets proposats ―la insatisfacció― amb el tercer ―el creixent desengany―. La insatisfacció amb la democràcia ―extrem del qual poc o gens se n’ha parlat― em sembla capital com a dada altament negativa. Em sembla una frivolitat suïcida no ja no donar-li la rellevància que té, sinó ni tan sols esmentar-ho. Seguir deixant-ho de banda ens portarà per contrades que tothom diu rebutjar frontalment, però, pel que es veu, sense fer gaire cosa per evitar-ho. Aquestes contrades no són altra cosa que el populisme autoritari i, per què no dir-ho, filofeixista. Potser sense escamots amb botes de mitja canya i corretjam, però amb efectes molt similars sobre la vida democràtica.

Malgrat tot l’anterior, la societat catalana manté un tret, el segon, que permet aixoplugar esperances serioses. L'opció, quasi majoritària absoluta i clarament majoritària relativa, és l’independentisme (pregunta 31): 47,2% sobre el 43,2% de no independentistes amb un espai flotat, superior al 10% que no sap o, encara, no es vol decidir.

Dins de la mala maror fèrriament instal·lada, l’independentisme és, primer de tot, un estat d’ànim perquè albira una finestra d’oportunitat d’un món millor. Malgrat les desil·lusions ―repressió, processos penals, exilis...― es manté ferm aquest ideal, aquesta fita. Hauria de donar a pensar a la intel·liguèntsia local i a la madrilenya el no retrocés de l’ideal independentista.

Als de Madrid s'hauria de fer pensar que, només practicant una política quevediana de sembrar sal als camps catalans, es podrà acabar amb la desafecció de les tribus ilergetes, laietanes i veïnes. Que la política, amb un diàleg franc, amb gosadia i visió més enllà dels meravellosos cels velazquians hi ha un futur engrescador per a les dues bandades en concòrdia i fraternal col·laboració.

Si llegeixen la pregunta 37 (els vots en blanc, nuls, no votants i indecisos, sumen 26,1%, 5 punts més que en el baròmetre anterior) els polítics locals veurien que les seves estratègies, exagerada autoqualificació, produeixen desafecció. La situació actual és summament difícil, ja que està en joc l’essència mateixa de la societat catalana. Aquesta emergència nacional, que no és nova i ve de lluny, requereix més unitat que mai.

Unitat vol dir molta generositat, moltes renúncies de tota mena, triar els millors, és a dir, els més lúcids i els millor preparats. Unitat no és esmerçar-se en girs semàntics per fer passar puça per bèstia grossa, anar separats dient que es va junts quant a la fi última, per exemple.

No és veritat l’afirmació del cínic anònim que va dir que els pobles tenien els governants que es mereixen. La veritat és que, fins que no podem més, suportem el govern que no tenim més remei que suportar. Fins que no puguem més. I aleshores o els giren l’esquena o torna l’estèril rosa de foc.

A mirar la radiografia i a treure'n conseqüències pel bé de tots, sembla el camí.