La participació de tots els partits en les eleccions del 21-D les fan plausibles malgrat el seu clar origen il·legítim, atès que van ser convocades per qui no té cap capacitat constitucional per fer-ho, es miri com es miri el famós article 155 (per cert, estimat lector, sense fer trampa: sap el que diu el 155 de veritat?).

Com sempre, les coses són el que són i no el nom que duen. Prou de dir decreixement negatiu per dir empobriment, per exemple. Prou dir recuperació per dir augment de la pobresa i de la impossibilitat de recuperació d’àmplies capes de la societat, com el 20%. Semàntica i realitat obra dels pares i amics del 155: autoritarisme, egoisme i menysteniment del dissens com a medi ambient polític.

Dit això, diuen que s’han convocat eleccions autonòmiques. Fals. De nom sí, en realitat no. A la demanda majoritària dels catalans de decidir per si mateixos —no hi ha cap minoria, ni de lluny més nombrosa, ni de lluny—, el règim ha convocat —il·legítimament— un plebiscit.

No són unes eleccions normals eleccions amb presos polítics i exiliats, presos i exiliats per la causa que ha mogut al Gobierno a convocar il·legítimament aquestes eleccions.

Aquest necessari autoexamen de consciència cal fer-ho, però ara no és el moment. Caldrà fer-ho imperativament, però no ara

A part que tot apunta que la convocatòria electoral és un mandat de la UE, combinat amb la impossibilitat d’administrar temporal sense un ús brutal de la força a Catalunya via el 155, el Gobierno aspira a doblegar la voluntat majoritària dels catalans, independentistes i no independentistes, i crear un front constitucionalista majoritari o, si més no, impeditiu de majories sobiranistes al Parlament.

Tot deixant de banda que els dits constitucionalistes d’això no en poden presumir i que potser entre els sobiranistes hi ha molts constitucionalistes, persones que creuen que la Constitució del 78 permet el dret a decidir i el referèndum pactat, tot deixant això de banda, els que titllaven d’il·lusos els independentistes, creuen ara que brandant il·legalment una norma constitucional, empresonant legítims representats polítics i socials estovaran la ciutadania d’aquest país. Els il·lusos, deien, eren els d’ací? Segur?

Certament, s’han comès —hem comès— errors de percepció, en l’anàlisi i en la resposta. Segur que s’han comès, molts i prou greus. Tanmateix a hores d’ara, no hi ha espai per a una autocrítica; ara menys que mai.

Els que exigeixen aquesta flagel·lació en públic ben poc de demòcrates tenen: no volen només vèncer, volem humiliar i desmoralitzar. És l’únic camí, ajornada la violència física, que coneixen per guanyar als que ells veuen com enemic, no com adversari polític.

Aquest necessari autoexamen de consciència cal fer-ho, però ara no és el moment. Caldrà fer-ho imperativament, però no ara. La jerarquització d’objectius en política és quelcom essencial.

Si la ciutadania no és esperonada pels seus líders i no concorre a les urnes el 21-D, massivament i amb el ferm propòsit de guanyar i de guanyar amb tota claredat, el temps de les llàgrimes serà etern

Ara el que toca, i toca tan sí com no, és recuperar les nostres institucions i, conseqüentment recuperar el prestigi de la seriositat política cap a fora, és a dir, cap a fora de les fronteres espanyoles. És un desfici presenciar l’espectacle d’un Parlament dissolt, inoperatiu: també en èpoques electorals, la Diputació Permanent pot controlar el Govern. Ara ho té prohibit. Aclaparador.

Omple a la ciutadania d’indignació inexpressable el fet que destituït —també sense base legal— el Govern, una part dels seus membres, encapçalada pel vicepresident Junqueras, sigui a la presó per gravíssims delictes imaginaris, i una altra part sigui a l’exili, amb el president Puigdemont al capdavant, hagi de ser a Brussel·les sota l’espasa de Dàmocles d’un lliurament a la justícia espanyola que en bona llei no s’hauria de dur mai a la pràctica.

En aquestes condicions, encara que el sol fet de concórrer a les eleccions i guanyar-les no sigui garantia de tornar a la normalitat, cal llançar-se a votar i recuperar així el control de les institucions catalanes. Si fos, no només per majoria d’escons —una fita que sembla raonablement abastable—, sinó per majoria de vots populars, el plebiscit rajoià no hauria servit de res als centcincuantacincquistes, indubtable majoria a l’Estat espanyol.

O sigui, que ja hi haurà temps de fer autocrítica, de censurar a qui ho hagi fet malament i de fuetejar-nos personalment. Temps n’hi hauria. Però si la ciutadania no és esperonada pels seus líders i no concorre a les urnes el 21-D, massivament i amb el ferm propòsit de guanyar i de guanyar amb tota claredat, el temps de les llàgrimes serà etern.

Amb aquest panorama em sembla que el que cal fer i fer amb entusiasme és prou evident.