Els dos decrets de la Fiscalia Anticorrupció que exoneren el pare del Rei de tretze delictes, la majoria tributaris, en més de 90 pàgines, no per esperats, que no vol dir necessàriament desitjats per la ciutadania decent, deixen de ser sorprenents.
Després de més de tres anys d’exhaustives recerques, comissions rogatòries internacionals incloses, després de deixar reflectides les operacions dutes a terme, amb els seus registres bancaris, per part del rei pare, ha quedat al descobert que el comportament de l’emèrit dista de qualsevol mèrit: és l’antítesi del decor i l’exemplaritat.
Per acordar l’arxivament de les diligències d’investigació de la Fiscalia, aquesta ha establert dos criteris. Un, general, que s'aplicaria a qualsevol ciutadà: la prescripció del delicte. Si el fet punible està prescrit, no pot prosperar cap acció penal. Poc més a dir. Bé, sí, cal desitjar que tots els ciutadans quan al·leguin prescripció del delicte no hagin d’esperar a la sentència definitiva per veure's lliures de càstig. Potser s’ha obert una via de justícia material, a l’arrel mateixa dels processos, és a dir, en el moment de decidir la Fiscalia si interposa o no una acció penal.
La segona qüestió és, com a mínim, més discutible. La inviolabilitat del rei. Al respecte, hi ha tres postures: el rei és inviolable constitucionalment parlant des que arriba al tron fins que es mor, encara que es mori havent deixat de ser rei. Una segona interpretació de l’abast de la inviolabilitat i, per tant, de la irresponsabilitat penal del cap de l’Estat, rau en el fet que som davant un privilegi. En conseqüència, ha de ser interpretat restrictivament: el rei és només irresponsable mentre sigui rei, és a dir, fins que abdica o mor. Una tercera manera d’enfocar aquest privilegi excepcional, és a dir, generador de desigualtat, és sostenir que el rei és inviolable mentre actua com a rei. O el que és el mateix: si el rei comet un delicte aliè al seu càrrec ―una agressió sexual, per exemple―, la inviolabilitat constitucional no el cobriria.
El fiscal es decanta per la segona, i cal dir que majoritària, posició. Personalment, i no en solitari, em decanto per la tercera posició. Intentaré explicar-ho molt sintèticament.
Si com es pretén, el rei pare és irresponsable: per què estava personat i representat per un lletrat de la seva confiança en les diligències de Fiscalia?
Amb el pas de l’antic règim al constitucional el rei deixa de tenir poder jurídic. Esdevé una figura més o menys simbòlica que es manté per conveniències o tradicions institucionals. Així són totes les monarquies d’Europa Occidental. Tanmateix, el rei encapçala o reté formalment encara molts poders. Al Regne Unit, per exemple, la monarca s’adreça al Parlament a l’inici de cada legislatura. Qui li fa el discurs, però, és el govern de torn. La reina no té opinió.
Així, en el dret espanyol, en els actes del rei, la major part d’ells d’obligat compliment ―signar les lleis o els indults o els nomenaments de tots els alts càrrecs―, es va introduir al segle XIX l’anomenada ratificació ministerial. Juntament amb la signatura del rei, va, segons el rang de l’acte, la signatura del primer ministre o d’un ministre. Sense ratificació, l’acte regi és no només invàlid, sinó inconstitucional.
Per això la Constitució, al mateix temps que la declaració d’irresponsabilitat règia, introdueix la ratificació. O el que és el mateix: la ratificació ministerial no només és condició de validesa de l’acte del monarca, sinó que, qui n'assumeix qualsevol tipus de responsabilitat és el membre governamental que posa la signatura al costat de la del rei. El rei és irresponsable perquè un altre es fa càrrec de la seva responsabilitat, tal com meridianament estableix l’article 56 de la Constitució.
Només els actes del rei tenen dues excepcions a la ratificació. Una, prevista per la pròpia Constitució en l’article 64.2, en la mesura que el cap de l’Estat nomena i remou lliurement el personal de les seves cases civils i militars. La segona, imposada per l’imperatiu biològic en les monarquies, com l’espanyola, hereditàries, la persistència en el llinatge. Fora d’aquestes dues excepcions, tots els actes del rei han de portar ratificació ministerial.
Però, per exemple, agredir sexualment o efectuar negocis de comissionista no són actes propis de l’ofici constitucional de rei. Si el rei empra el seu ofici per dur a terme activitats alienes al seu càrrec, entenc que n'ha de ser responsable. De fet, ho ha estat, en la mesura que el monarca emèrit ha reconegut, com reconeix el ministeri públic, la seva responsabilitat fiscal, tot presentant, això sí de forma peculiar, diverses regularitzacions tributàries. Cal dir, tanmateix, que encara és hora que l’agència del ram obri cap inspecció al monarca sènior. Tractament que el ciutadà mitjà també agrairia.
Per últim, si com es pretén, el rei pare és irresponsable: per què estava personat i representat per un lletrat de la seva confiança en les diligències de Fiscalia? Si realment és, com es diu, irresponsable, hauria estat una actuació sobrera i hauria d’haver estat assumida per l’Advocacia de l’Estat.
Sigui com sigui, i a la vista del detallat relat d’enormes irregularitats que contenen els dos decrets d’arxivament de Fiscalia, queda sempre la porta oberta a qui vulgui actuar com acusació popular davant el Tribunal Suprem. Les diligències de Fiscalia no són cosa jutjada i, per tant, no barren el pas a endegar accions penals.
Veurem. Potser en el futur els regals regis s’hauran acabat. De tota manera, l’exemplaritat de l’emèrit està per terra. Aquest descrèdit és irreparable.