Un rei opac

Dilluns vam saber diverses coses relatives a les finances del Rei, però no totes, ni de bon tros. En el comunicat ―difícil de trobar al web de la Casa Reial, sense cap destacat, i sempre només en castellà― es dona la xifra del seu patrimoni, que supera els dos milions i mig d’euros.

D’entrada, de transparència, poca. Com diuen que deia Bernard Shaw, la comptabilitat és una de les belles arts. L’assignació de la Casa Reial, atès que l’oficial consta en la llei de pressupostos, encara que materialment insuficient, no és cap misteri. Els misteris comencen ja quan es fa una passada per sobre d’aquest burocràtic comunicat, adobat amb un autobombo propi de qui té poc més que oferir.

Felip VI és príncep d’Astúries des de 1977, quan tenia nou anys, i va jurar el títol ―que no el càrrec― als 18 anys, el 1986. Durant el temps d’infantesa, cobrava com a príncep d’Astúries? L’actual i la seva germana, menors d’edat totes dues, fa anys que tenen una significativa assignació, malgrat que no gaudeixen d’edat legal per treballar. Es pot inferir que l’actual rei també va percebre a càrrec de l’erari públic i per voluntat constitucional del seu pare, l’autoexiliat Joan Carles, una no menys potent quantitat simplement pel fet d’haver nascut príncep. És un tema que cal aclarir. Hi manca transparència. La suma presentada quadra més aviat amb el seu sou com a cap de l’Estat, atès que el comunicat parla dels seus compromisos constitucionals. De tots els membres de la Casa Reial, l’únic membre que té funcions constitucionals és el Rei, el cap de l’Estat: ningú més.

Que qui diu encarnar el símbol de la unitat de la nació no trameti a partits legals els seus comunicats és un gest inefable. En aquestes condicions, quina moderació i arbitratge podem esperar d’un monarca així? 

Pel que assenyalen algunes publicacions amb dades que ningú ha qüestionat, el Rei percep el seu sou com a militar, ara com a capità general des del 2014, tot tenint en compte que va començar d’alferes i podria pertànyer als tres exèrcits; si més no, dels seus uniformes en fa gala. I en cap cas no podem deixar de considerar les retribucions en espècie, com és disposar de palaus, edificis, finques i altres immobles destinats en exclusiva al seu servei. És l'així anomenat per llei Patrimoni Nacional, o, el que és el mateix, el conjunt de béns públics posats al servei exclusiu i excloent del cap de l’Estat: Palau d’Orient, la Zarzuela, l’Alcàsser de Sevilla, l’Escorial, El Pardo i molts indrets més. Aquesta plena disposició ―a càrrec de qui corren les despeses de manteniment?― tot tenint en compte que és vitalícia ―fins a la mort o l’abdicació― caldria també computar-la. Sense comptar amb fets privats sufragats per tots els ciutadans, fets com la seva boda, que va costar a l’erari públic entre 20 i 40 milions d’euros. Les especulacions a què ens obliga el comunicat, la informació fragmentària i molt escampada de què disposem apunta no precisament cap a la transparència de la qual el règim es vanta.

El viatge de noces sortosament no es va carregar a l’erari públic: els quasi 250.000 euros que fàcilment va costar van sortir de donants privats, segurament, com a regal als regis nuvis. El que sí que paguen tots els espanyols és l’assessoria que li fa Hisenda per pagar els seus impostos, tal com diu la nota explicativa adjunta al comunicat regi, al seu punt número 2. Vist el seu patrimoni, deu ser més complicat fer-li la declaració de renda que descarregar-se el programa PADRE. De quants altres serveis, que els ciutadans mantenen amb els seus impostos, disposa totalment gratis la Casa Reial? Tampoc en aquest aspecte brilla la transparència.

Finalment, hi ha una dada peculiar que denota la institucionalitat de la Corona en el sistema constitucional, és a dir, en encarnar les seves funcions primigènies, tal com decreta l’art. 56. 1 de la Constitució: el Rei és el cap de l'Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions. Que això no és així, és a dir, que ni representa la unitat que diu predicar i que ni arbitra ni modera, ho demostra el fet públic i notori que el comunicat del que vinc parlant es va trametre al govern espanyol, als partits majoritaris i als de forma alegal denominats partits constitucionalistes. El comunicat no es va enviar ni a ERC, ni a JuntsxCat, ni a Bildu, ni a les CUP i ni al BNG. Sembla que Podemos tampoc en va ser receptor en la mesura que forma part del govern espanyol.

Que qui diu encarnar el símbol de la unitat de la nació no trameti a partits legals ―per tant, plenament constitucionals en una democràcia no militant― els seus comunicats és un gest inefable. En aquestes condicions, quina moderació i arbitratge podem esperar d’un monarca així? La pregunta òbviament és retòrica. No paren d'assenyalar el camí de sortida els autodesignats constitucionalistes, ben regats amb els impostos dels representats pel 30% dels membres a les cambres parlamentàries, a les quals ignoren. En això sí que hi ha transparència. Cristal·lina.