El dijous 17 d’agost ens va colpir a tots per partida doble. Un immens dolor ens va envair: setze persones gratuïtament i cruelment assassinades, més de cent ferits, alguns encara crítics, vuit terroristes morts, fossin abatuts pels Mossos d’Esquadra, fossin víctimes de la seva delictiva perfídia. Un panorama dantesc.

Davant d’això, dos reaccions. La de la ciutadania i la dels aparells de poder. Cada una d’aquestes també es pot desdoblar en dos. La ciutadania va respondre amb la serenor pròpia dels membres de societats madures, forts davant les adversitats i generosos en la comprensió dels diferents, però iguals. Es troba, però, a faltar una resposta massiva de la ciutadania espanyola, ferma i expressada al carrer, com la va tenir Catalunya després de l'11-M amb el poble de Madrid. Diferències de tarannà, segurament.

La dicotomia més rellevant és observable en els aparells de poder, formals i informals. A Catalunya el Govern i, com a instrument adient, els Mossos d’Esquadra i les Guàrdies Urbanes, especialment de Barcelona i Cambrils, no només van actuar amb diligència, encert i fermesa, sinó que han obtingut reconeixement mundial.

Es troba a faltar una resposta massiva de la ciutadania espanyola, ferma i expressada al carrer

El major dels Mossos, l’intendent Josep Lluís Trapero, personifica l’encert de la gestió policíaca i de comunicació de les hores dramàtiques que van succeir l’inicial sanguinari atac que va acabar, en un primer acte, al mironià Pla de l’os, a la Rambla. No només la tasca policíaca va ser excel·lent, cosa amplament reconeguda fora d’Espanya, sinó que la tasca de comunicació de @mossos —la finestra a Twitter de la Policia de Catalunya— va ser tan brillant com eficaç, tot provenint de l’equip liderat per la periodista Pilar Platja. Dins de la desgràcia personal i col·lectiva, societat, institucions públiques i privades i mitjans de comunicació a Catalunya van funcionar, sense més entrebancs que els propis de la tràgica situació, amb eficàcia, cap fred i plena transparència.

Sobta, per contra, com van reaccionar les institucions del règim. D’una banda, malgrat que som al segle XXI, el president Rajoy va trigar més de 7 hores en arribar des de Galícia a Barcelona i el primer que va fer va ser reunir-se amb les forces de seguretat estatals i no amb les que portaven les investigacions, per ordre judicial, autoritat que sí que va prendre en mà des del minut u el control jurisdiccional de la situació.

Del cap de l’Estat no en vam tenir cap notícia, fins al matí del 18, malgrat ser teòricament a 25 minuts d’avió des de Mallorca. El ministre d’Afers Exteriors, malgrat la gran quantitat d’ambaixadors estrangers a Barcelona, va trigar tres dies llargs a acudir a la capital catalana, cosa que va donar més protagonisme al Govern de la Generalitat. Recordem que les autoritats disposen de mitjans adients per als seus desplaçaments oficials sense necessitat de fer cues ni ser sotmeses als peculiars controls que patim la resta de ciutadans.

Van avançar-se de la mà dels principals mitjans de comunicació de Madrid una sèrie de mentides, infàmies i més mentides que van intentar soscavar la feina ben feta a Barcelona i el creixent reconeixement internacional

Malgrat aquest retard institucional, en una campanya que destaca per la seva virulència i coordinació dels actors entre si i amb aparells de l’Estat, van avançar-se de la mà dels principals mitjans de comunicació amb seu a Madrid una sèrie de mentides, infàmies i més mentides que als pocs instants es demostraren tan falses com un duro sevillà, però que van intentar soscavar la feina ben feta a Barcelona i el creixent reconeixement internacional.

Vegem-ne algunes. Es fa difondre per part de l’agència EFE unes falses declaracions del president Puigdemont sobre la seva persistència en el procés sobiranista. Res d’això, com va quedar bastament demostrat també a les planes d’El Nacional, es va manifestar. Se’l volia presentar com un miserable, traient petroli de la tragèdia humana. Una altra: una insòlita acció sindical, coordinada entre sindicats de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil, va voler desacreditar l’acció dels Mossos d’Esquadra, institució que pràcticament no és esmentada ni pels polítics ni pels mitjans del règim, en contrast, un cop més del fet per les institucions internacionals.

Les queixes dels dits sindicats o es referien a fets inexistents —la famosa oferta dels Tedax de la Guàrdia Civil, quan els Mossos tenen el seu propi servei— o falsedats com la manca d’informació per part dels Mossos als esmentats cossos de policies estatals. La realitat, com es va palesar d’immediat, va ser que, qui eren exclosos de la informació vital, malgrat ser Calalunya el principal focus del perill gihadista, van resultar ser els Mossos. Un reguitzell més de fets nogensmenys insòlits i atemptatoris contra la seguretat de la ciutadania catalana, espanyola i europea van tenir lloc i han estat prou difosos. No cal, ara, tornar-hi.

Que l’impuls independentista no s’apaivagués amb l’assassí atemptat respecta la màxima sempre predicada després d’una hecatombe com la del 17-A: els terroristes no ens han de canviar

Tot això, però, ha estat emmarcat dins d’un context de misèria dels independentistes, ara ja, segons el règim, clarament minoritaris i segrestadors de la majoria sensata del país. Que l’impuls independentista no s’apaivagués amb l’assassí atemptat, impuls que marca l’agenda política de Catalunya i Espanya, que no patís una frenada, quan no la seva eliminació —conseqüència necessària a ulls dels altaveus del règim—, respecta la màxima sempre predicada després d’una hecatombe com la del 17-A: els terroristes no ens han de canviar. I més quan l’acte de terror res a veure té, ans al contrari, amb el procés polític que es viu a les nostres contrades.

El que podia haver apaivagat l’impuls independentista, encara que incapaç d’oferir cap mena de solució política durant més de 5 anys, era no emprar un groller recurs retòric: unitat davant el terrorisme, que no vol dir unitat política de pensament i menys amb qui combat un profund corrent democràtic a Catalunya amb, per dir-ho suaument, males arts d’Estat. El resultat d’aquesta fal·làcia alguns la van percebre —segurament sense analitzar-ne les causes— a la manifestació del dissabte, que el Rei es va encaparrar a encapçalar, qüestió mereixedora d’una altra peça.

En resum, com passa en les situacions crítiques, uns van reaccionar correctament, avantposant els interessos generals als particulars o partidistes; altres no van ser capaços de ser a l’altura que la situació exigia. Que cada ciutadà en tregui les conseqüències pertinents, com, per exemple, a l’hora de votar.