Serà perquè arriben eleccions (no està clar quan); serà perquè, es digui el que es digui, la competició esquerra-dreta cada cop és més palesa; serà perquè la taula de negociacions és més polièdrica del que sembla i no val a dir per sistema a tot que no (però anar-hi, i voler imposar agenda); serà per una qüestió de lideratge social; serà per una qüestió de carisma; serà per rivalitats personals; serà perquè una clara hegemonia ni hi és ni se l’espera; serà per tot això, junt i remenat, serà per moltes altres coses o serà per cap d’aquestes (no crec), serà pel que sigui, però ha brollat de les fonts de la intolerància la teologia de la independència amb els seus predicadors.
D’un temps ençà sembla que, per uns, els seus només siguin els bons. És més, tan sols els seus puguin ser els bons. I pels mateixos, els altres ―i sempre els altres― són els dolents. Dolent, en termes de teologia independent, és ser un botifler, un català de pa sucat amb oli, un traïdor més que res. Paraula del neo-Sant Ofici.
Això té com a conseqüència que, per alguns determinats cercles, uns líders siguin els messies i els seus lemes, consignes d’una nova religió: l’independentisme, l’independentisme a la mida, és clar. Aquesta mena de nou monoteisme, a part de radicalment antidemocràtic i manifestament totalitari, és políticament erroni. En la seva estulta ceguesa, els que així pensen ―sigui el corrent, bàndol o grup que sigui― veuen l’enemic a casa i no fora. Els de casa ja no són compatriotes; potser ni germans separats. Però, renoi, són compatriotes que pensen d’acord als seus propis criteris. A veure si ara, per pensar ―la funesta mania de pensar, com deia el Filósofo Rancio― caldrà demanar permís, el nihil obstat.
Aquest vell esport de la intolerància és incompatible amb la república que tots proclamen que volen crear i en la qual, en veu ben alta, diuen que tots hi caben
Al pas que alguns porten la independència, han creat una mena de teologia, amb els seus dogmes, els seus profetes i les seves litúrgies i, per tant, els seus pecats mortals i gens venials. A qui no s’apunta al corrent des del qual és cridat, hom l’estigmatitza i se l’excomunica de l’independentisme i no diguem, en ocasions, de la catalanitat. Amb aquests cremabruixes poc lluny es pot anar.
Eixamplar la base pot passar per molts circuits, per Perpinyà, Cornellà, l’Empordà ―alt i baix― o el Penedès ―ídem―, però segur que no passa per un vernacle Taigeto des d’on espenyar els dissidents. Aquest vell esport de la intolerància és incompatible amb la república que tots proclamen que volen crear i en la qual, en veu ben alta, diuen que tots hi caben.
Aquests teòlegs de la independència, Torquemadas amb barretina, han de desaparèixer del mapa. Els dirigents de tots els sectors, tant dels polítics institucionals com dels socials o d’altres organismes, han d'afanyar-se molt seriosament per dur la política al terreny laic, en tots els sentits, dels valors republicans. Sense admonicions, penitències o exclusions.
No ens calen ni déus ni profetes. Calen líders que facin dels llurs lideratges una via integradora, raonada i enriquidora dels valors majoritaris en cada moment. Llevat el respecte i foment ―les dues coses; la segona s’oblida massa freqüentment― dels drets fonamentals, en la política democràtica de soca-rel no hi ha espai per a les veritats ni, per tant, per imposar-les ni excloure els que no pensen com nosaltres. Parem compte de no sortir del foc per caure en les brases. Compte!