Mrs. America, HBO (2020, 9 capítols, 50’ aprox.), és una sèrie realment enlluernadora, políticament molt rellevant i un esglaó essencial en la lluita del feminisme, aquí, descrit des del seu antagonisme, l’antifeminisme polític dirigit per dones, encapçalades per Phyllis Schlafly, republicana radical, qui, ja al 1964, es va donar a conèixer amb el seu llibre pro l’extremista, anticomunista de pedra picada i militarista per damunt de tot, el candidat a les presidencials Barry Goldwater a les eleccions de 1964. Va vendre 3 milions d’exemplars, cosa que no va impedir la pallissa que Johnson li va etzibar.

En aquest context d’un partit republicà, batut, primer, per Kennedy al 60 i, després, al 64 per Johnson, els durs del partit de l’elefant es van fer més durs encara i van preparar la victòria al 68 de Nixon. El mètode: la dretització sense matisos dels republicans. Dretització que arriba fins avui.

El moviment feminista modern esclata als EUA als seixanta i, entre altres coses, aconsegueix l’aprovació de l’ERA (Esmena per la Igualtat de Drets) com nova esmena de la Constitució estatunidenca. Però amb l’aprovació de les dues cambres del Congrés no n'hi ha prou: han de ratificar qualsevol esmena dos terços dels estats, és a dir, 38. El terme final del període de ratificació per les legislatures estatals finia el 1979, ja amb 35 estats signants. Doncs bé, aquí és on torna a aparèixer Phyllis Schlafly: aconsegueix diverses revocacions i obliga el Congrés a dilatar el període de ratificacions estatals, que finalment no s’aconsegueix fins al 2020, és a dir, quasi 50 anys després de l’aprovació congressual.

Aquesta és la base de la història real d’aquesta brillant reaccionària que va saber unir a altres tan reaccionàries, o més, com ella, fonamentalistes religioses incloses, i va trobar també cert suport en els moviments sindicals de les treballadores. Tanmateix, el seu futur polític no es va veure coronat, malgrat els seus desitjos, amb un càrrec governamental (una escena cabdal retrata aquesta frustració). Les dades personals i biogràfiques d’aquest personatge no cal resumir-les ací, perquè queden paleses magistralment al llarg de la sèrie.

Contemplem la lluita d’un grup minoritari, però tan intel·ligent com influent de mares de família de classes mitjanes/benestants contra el moviment feminista, al qual el titllen de tot

Un altre cop, la bioscaritzada Cate Blanchett s’implica en un producte per a la petita pantalla —cada cop més gran— i s’hi implica molt: com a prota absoluta, però no única, i com una productora executiva, tampoc única. Som davant el fresc coral de l’aferrissada lluita contra, primer, l'aprovació i després ratificació pels estats de l’ERA, malgrat ser una esmena bipartidista, amb el suport, a més, de tots els presidents d’aquest període. Contemplem la lluita d’un grup minoritari, però tan intel·ligent com influent de mares de família de classes mitjanes/benestants contra el moviment feminista, al qual el titllen de tot: proavortista i assassí, en favor dels gais i en contra de la família tradicional... vaja, de tots els mals de l’univers.

Mrs. Schlafly, la capdavantera d’aquest fanàtic corrent, és una dona intel·ligent, manipuladora, amb sis fills (amb sorpreses diverses), al principi sense estudis, després ja no, esposa aparentment submisa, que pateix també el pecat polític imperdonable de no formar part del sistema (és una companya de viatge), cosa que pagarà, una autodidacta de la geoestratègia, anticomunista visceral i enemiga de Kissinger (!)... Amb tots aquests estris va polaritzar el moviment antifeminista amb prou èxit. La seva capacitat de treball, de persuasió, d’adopció als nous temps, és aclaparadora. L’habitual error de considerar que els reaccionaris són tanoques, els progressistes el paguen car un cop i un altre: aquesta minisèrie n’és la mostra.

Les divisions i contradiccions tàctiques i estratègiques del moviment feminista americà del seixanta, setanta i vuitanta queden paleses en uns guions, molt aferrats a la realitat, de la show runner canadenca Dahvi Waller: antecedents seus els tenim en Mujeres desesperadas, Eli Stone o Mad Men, déu-n'hi-do!

Un gran esforç de producció —sempre essencial—, amb els guions acurats i les interpretacions més enllà del que és impecable, perquè els directors facin la seva, recreant els escenaris —molts— necessaris per tornar als setanta i vuitanta i unes grans caracteritzacions (es pot veure al final els personatges originals en documentals de l’època). Al cap i a la fi, una tasca més que excel·lent. Així, el cos actoral, que s’han esforçat de valent, pot lluir de forma rotunda.

Cate Blanchett, simplement impressionant, com a Phyllis Schlafly; una més que acceptable Rose Byrne com a Gloria Steinem; una irrecognoscible Uzo Aduba com a Shirley Chisholm, la primera congressista negra; una glamurosa Elizabeth Banks com a Jill Ruckelshaus; Ari Graynor, impecable i convincent com a Brenda Feigen; una odiosa integral  Melanie Lynskey com a Rosemary Thomson (anti-ERA). També la sempre desbordant i aquí absolutament perfecta Margo Martindale com a Bella Abzug, líder feminista real. O Tracey Ullman com una Betty Friedan, la decisiva feminista dins i fora dels EUA, plena de matisos vitals. Entre les més secundàries, a ressaltar: Annie Parisse com a Midge Costanza, obertament lesbiana, sorprenent per a l’època; Jeanne Tripplehorn, cunyada de Phyllis, porta les decepcions constants com poques. Sarah Paulson i Kayli Carter broden els seus personatges ficticis. U.v.a., com diuen els alemanys. Unes fugaces intervencions, entre molts altres, d’Adam Brody i de Bobby Cannavale.

Dues curiositats. La primera: bona part dels episodis estan dirigits per, també productors, la parella Anna Boden-Ryan Fleck, tan parella que tenen per als dos una entrada comuna a la Wikipedia. La segona: el tema, adientíssim, dels títols de crèdit és la “A Fifth of Beethoven”, versió disco, del 1977, de la Cinquena de Beethoven, de Walter Murphy.