Fa més de 14 setmanes de l’agressió criminal de Rússia contra Ucraïna. Agressió que el dèspota rus, Putin, ha qualificat d’operació militar especial, tot per desnazificar un dels graners del món, al capdavant del qual hi ha un jueu que ha arribat al poder per la via democràtica. Viure per creure. Cal recordar també que una de les promeses electorals de Zelenski era negociar la pau al Donbass. Què ha passat des de l’abril del 2019, quan l’actual president va guanyar les eleccions?

Ha passat que Rússia, una feble superpotència nuclear en el món global, ha cregut que, per a la reconstrucció de la Rússia eterna, no cal negociar amb ningú, ja que negociar és cedir i només els dèbils cedeixen. I encara menys cal negociar amb un nan polític i econòmic com Ucraïna; nan polític que, d’un temps ençà, lluita, no sempre amb especial èxit, tot s’ha de dir, per treure's de sobre la cultura imperial de corrupció i caciquisme. Que Ucraïna arribés a ser una democràcia assimilable a una occidental, però amb quasi dos mil tres-cents kilòmetres de frontera comuna, era un malson que havia d’erradicar-se des de l’arrel.

Putin creia que la invasió del gresol de Rússia seria bufar i fer ampolles, una Crimea bis. Va creure que la campanya seria una Blitzkrieg i que ni la UE ni els EUA farien més que cridaneres protestes. Segons les seves previsions, passada l’enrabiada, tots tan contents i a continuar fent negocis.

Res d’això ha passat. Primer, la resistència ucraïnesa, encapçalada pel seu president, a més d’heroica, ha estat eficaç, ja que ha aturat la pretesa marxa triomfal dels russos. Tot s’ha de dir, amb gran ajuda econòmica, armamentística, logística i d’intel·ligència per part d’Occident. La mostra més evident és la pràcticament absència de guerra aèria. La causa no pot ser una altra que l’aviació russa no pot volar i no per falta d’aparells o de pilots; la causa rauria en la inseguretat d’un espai aeri controlat des de l’altre costat del llindar occidental d’Ucraïna. Però a més, per primer cop, les sancions acordades i practicades contra Rússia, la seva economia i els seus oligarques, espectaculars —l’exclusió del sistema internacional d’interconnexió bancària, per exemple— tot i que podien haver estat superiors, juntament amb el tancament de fronteres i l’aïllament pel costat europeu de Rússia, han estat eficaces.

Ucraïna suposa per a Europa enfornar-se al mirall de la realitat i adonar-se que, encara, malgrat tot, no és major d’edat, que no pot seure a la taula dels màsters de l’univers

Es podia haver fet més, però ni la Xina, ni l'Índia, ni Àfrica s’han sumat al boicot. És més, en algun cas, com la Xina, que està en trànsit de convertir-se en la sortida, generosa, d’emergència de Rússia. No oblidem que amb unes dades esfereïdores: una inflació de més del 17% i una retallada de quasi nou punts del seu PIB. Dades que una autocràcia pot resistir; una democràcia, no. Ara bé, Rússia ingressa per petroli i gas més del que ingressava abans de la invasió, gràcies, especialment, als exemplars protestants del nord que, no fa gaire, no paraven d’estossinar els PIGS i, ves per on, tan nòrdics, tan formals i tan estrictes, ara jauen agenollats davant el gas rus, que viatja per canonades explotades en bona part per occidentals. Ves per on! Contra aquests no hi ha hagut cap sanció, malgrat que l’exportació d’energia russa paga amb escreix la seva criminal acció a Ucraïna. A més, entre les conseqüències de la covid —amb el tancament de la Xina durant mesos dels seus principals ports exportadors—, la inflació per les nostres contrades, als dos costats de l’Atlàntic, arriba quasi al 9%. Aquest és el preu econòmicament parlant de la resposta de les democràcies a la incúria russa.

Arribats a aquest punt, es torna a posar de relleu una dada, de fet, una dada-frontissa: la doble dependència europea de la UE respecte dels EUA en matèria de seguretat —ja des de la I Guerra Mundial— com de Rússia en matèria energètica. En el fons, el nostre benestar depèn dels interessos dels EUA i dels de Rússia. Sense comptar amb el suport més clar que l’aigua de la Xina a Rússia. Per a nosaltres són dues —tres— grans superpotències, ja que ni tenim una defensa digna de tal nom ni una relativa independència energètica; que ni s’albiren en l’horitzó més optimista. Un bon moment per reflexionar haver dut a terme una política de deslocalització, fins i tot de producció estratègica, sense aturador. Aquesta doble dependència ha estat tossudament conreada, malgrat saltar a la vista que ni als EUA ni a Rússia —a la Xina, de moment, expectant— els convé una Europa forta i raonablement independent.

Dit d’una altra manera i com a resum: Ucraïna suposa per a Europa enfornar-se al mirall de la realitat i adonar-se que, encara, malgrat tot, no és major d’edat, que no pot seure a la taula dels màsters de l’univers.

L’últim capítol, patètic capítol, ha estat el viatge a Kíiv de la Troika —curiós apel·latiu en aquest moment— europea per demanar a Zelenski que s’aturi i negociï amb Rússia pel Donbass. El pacifisme, que es veu com a gratis quan no n’ets la víctima directa de l’agressió criminal, em temo que a hores d’ara sembla més aviat una nova versió de l’appeasement, d’una reedició de Munich 1938. Putin ha donat sobrades mostres que els acords valen el que valen els seus míssils i, per tant, les properes democràcies en caure podrien ser les bàltiques i Europa tornaria a estar desprevinguda, com han demostrat els nefastos serveis secrets francesos. Al cap i a la fi, l’appeasement també té un preu: no és gratis ni a milers de kilòmetres del conflicte armat.

Nova i última conclusió: la pau i la democràcia van juntes. Tenen un preu molt elevat en tots els terrenys. Estem, com a ciutadans de la Unió Europea, disposats a pagar-lo? Els nostres dirigents seran capaços, més enllà de televisives performances, de dir la veritat i, com va fer Churchill, que caldria sang, suor i llàgrimes?