L’estratègia de la tensió és la política paraoficial desplegada via l’extrema dreta per crear un clima cada vegada més insuportable i que provoqui una actuació autoritària i antidemocràtica, normalment per la força, per part del sistema. Es basa a crear por, desinformació i inestabilitat.

El nom, no la política, va néixer a Itàlia, davant el creixement del Partit Comunista als anys seixanta i setanta del segle passat. Va néixer de la mà de fosques forces occidentals, com l’operació Gladio, a la qual no sembla aliena la Logia P2. La seva manifestació més dramàtica i sanguinària va ser una sèrie d’atemptats atribuïts, però d’autoria incerta o posteriorment desmentida, als anarquistes, primer, i a les Brigades Roges, més tard. Començaven els anys de plom, que també es van estendre a Alemanya.

Tot és opac i gens clar, des de l’atemptat de Piazza Fontana (1969) —disset morts— a l’assassinat d’Aldo Moro (1978). Convé rellegir Leonardo Sciacia, especialment, però no només, Todo modo. Conseqüència: salta pels aires el sistema de partits italià posterior a la Segona Guerra Mundial; especialment, el PCI, com era conegut, va passar de mica en mica a millor vida, malgrat l’eurocomunisme de Berlinguer.

A Espanya, es va parlar d’estratègia de la tensió durant la Transició, amb el soroll de sabres de fons, singularment entre el desembre de 1976 i el gener de 1977, amb els segrests d’Oriol (exministre de Justícia franquista) i del general Villaescusa, i l’atemptat d’Atocha, en què van morir assassinats tres advocats laboralistes, un estudiant de dret i el conserge del despatx, i van ser ferits quatre lletrats més. Va ser perpetrat per membres de l’extrema dreta, després fugits, ajudats més que amb consell per neofeixistes italians. Aquests fets van ser els més cridaners, però no van ser els únics amb víctimes personals o mortals. Una ETA embogida, l’aparició d'un més que estrany GRAPO i les incursions constants de la Triple A van fer dels anys de la Transició anys de tensió i de sang.

A Espanya, es va parlar d’estratègia de la tensió durant la Transició, amb el soroll de sabres de fons

Comuna a tots aquests fets, com és fàcilment endevinable, hi tenim l’extrema dreta. Com a ideologia autoritària, totalitària i provocadora és una cosa molt més extensa del que sembla. El que se'n percep no és més que la punta de l’iceberg: els atacs violents i gravíssims, clarament delictius. L’objectiu d’aquesta punta de llança de les forces més reaccionàries i antidemocràtiques —reitero, minoritàries, però no minúscules i amb molts vincles amb les esferes de poder— és provocar la intervenció oficial extraordinària per redreçar la situació que les seves malifetes han provocat. Per tant, prova d’assolir dos objectius. Per una banda, la intimidació moral, la coacció física i, si cal, l’eliminació física dels seu oponents és un objectiu primordial. Ara bé, aquest element és, malgrat tot, secundari. L’objectiu central consisteix a cercar l’enfrontament físic al carrer. Empra la dialèctica dels punys i de les pistoles, per aconseguir el redreçament, segons el seu parer, d’un sistema inoperant.

Ara per ara no sembla que, tot i tenint en compte el nombre creixent d’atacs físics —el de Jordi Borràs és el més cridaner, però no l’únic ni molt menys—, sortosament no hem assolit el clima de violència real que voldrien aquests subjectes.

Cal retenir unes qüestions bàsiques. Gent aparentment calmada i tranquil·la no veurien malament un redreçament autoritari de la situació. Molta més de la que sembla. És un clar símptoma d’una democràcia feble, poc arrelada, molt oportunista i egoista. Aquesta intervenció constant de l’extrema dreta, dels feixistes, ratifica les fake news que a Catalunya hi ha un clima de violència al carrer insuportable.

Els mateixos que pregonen falsament que hi ha violència se serveixen dels ariets que pul·lulen al seu voltant; que en realitat és una violència, a hores d’ara mínima, però de falsa bandera. És una constant històrica, la de la falsa bandera com a excusa per intervenir autoritàriament i afermançar un sistema que no és que hom vulgui compartir, sinó que ni tan sols es vol reformar. En el regne de la mentida, la infàmia i la violència encoberta, només cal veure qui i com pugna per ser el primer en la cursa per desmuntar la monarquia espanyola. Hi ha companys de viatge que fan molta pudor.

Gent aparentment calmada i tranquil·la no veurien malament un redreçament autoritari de la situació

El més important, però, de l’aparició de l’extrema dreta envalentida i violenta és saber d’on surt. Surt dels seus quarters d’hivern. On són aquests quarters d’hivern? No cal anar gaire lluny: són aixoplugats per instàncies oficials que actuen oficiosament o per instàncies oficioses usufructuàries d’instal·lacions oficials. Per dir-ho ras i curt: ens relacionats amb els serveis de seguretat en el sentit més pervers del terme. La sèrie, actualment en antena, El día de mañana, de Mariano Barroso, basada en la novel·la homònima d’Ignacio Martínez de Pisón, des de la ficció dona bones pistes sobre temes que, a Barcelona, hem conegut de ben a prop i que encaixen amb l’extrema dreta com a braç armat d’emergència del sistema.

Amb aquestes connexions no és gens difícil concloure que les investigacions sobre els delictes que aquestes bandes cometen no tindran gaire recorregut. Els Mossos sembla que les han encetat, però ja veurem fins on poden arribar. Sense l’auxili de les policies de l’Estat i davant el clamorós silenci processal de la fiscalia —en altres ocasions ridícules sobreactuant exageradament sense base—, no cal albirar una fi immediata de la impunitat d’aquests bàrbars que saben que estan protegits, i més que protegits: saben que són un element capital de la lluita contra la desafecció que suposen tant el sobiranisme català, com una minoritària encara voluntat de regeneració democràtica a Espanya.

Mentrestant, cal no caure en cap provocació. I recordar el consell final del pare pagès al fill que envia a la capital: “Si se’t pixen al damunt, digues que plou”. Fàcil de dir, difícil de fer: com tots els consells.