Com era previsible, JuntsxSí no s’ha reeditat en aquestes, dit educadament, peculiars eleccions, clarament plebiscitàries. Raons? Múltiples. Algunes més evidents que d’altres.

En primer lloc, les tensions, amb grans o petites deslleialtats, avui d’uns, demà d’uns altres. Tots els governs de coalició en tenen, de tensions. N’hi ha als governs unitaris, calculi’s entre socis de diferents posicionaments ideològics, encara que amb un programa electoral comú.

Amb l’afegit gens menyspreable de qui havia de presidir la Generalitat va ser llençat a la paperera de la història, una frase tan gratuïtament buida com humiliant —ara que hom parla d’humiliacions—. El president va ser un altre diputat, més aviat desconegut, i que va haver-se de recercar. Certa independència respecte al partit, segurament buscada de propòsit, ha tingut com a conseqüència que hagués de crear el seu propi planeta polític, no sempre en consonància amb les seves sigles originàries. El pas de Mas a Puigdemont va ser un tràngol per a tots més enllà del PDeCAT. I això queda.

La, si se’m permet, proustiana recherche de l’indépendance ha desplaçat de forma molt acusada l’eix partidista clàssic i legítim: dreta/esquerra. L’acció de govern en el terreny de dur el dia a dia de l’administració no ha donat molt de si. Cal recordar, però, que, abans de la il·legal intervenció dels comptes de la Generalitat, s’havia arribat a una situació de superàvit i hom enfilava el final de l’exercici dins dels marges de dèficit marcats per l’Estat i que l’Estat no compleix a anys llum. Entre altres coses perquè l’Estat, amb diner barat, no deixa d'endeutar-se i de buidar la guardiola de les pensions, fins a esgotar-la. Però això són figues d’un altre paner.

La proustiana recherche de l’indépendance ha desplaçat de forma molt acusada l’eix partidista clàssic i legítim: dreta/esquerra

La gestió política al marge del procés ha estat pertorbada, com la del mateix procés, per l’apel·lació constant dels perdedors i minoritaris a Catalunya a recórrer totes les disposicions legals. Asfíxia política, asfíxia econòmica, asfíxia de país. Però, tanmateix, creixent i creixent per sobre de la mitjana espanyola. No sempre gràcies a la col·laboració del món empresarial assentat i oficial, més aviat en contra dels seus designis i abundants pressions.

La decepció final, per ara i per un bon temps, del procés té molts pares i moltes mares. Deia fa uns dies que no és hora de retrets. L'autocrítica ha de venir, però d’ací a unes dates, no corrent el risc de fer la travessa del desert.

Aquestes són algunes de les possibles causes, més o menys directes, de la manca d’una llista unitària. Per no fer-nos més trampes al solitari que les necessàries, també ha pesat el que podrien eufemísticament denominar dificultats d’intendència electoral, inclosa certa dificultat de moviments dels candidats privats de llibertat o exiliats, amb estratègies processals diferenciades, cosa aquesta darrera el més natural del món.

Caldria deixar aparcats retrets interpartidistes, desincentivar les crítiques mútues i mostrar camins ferms d’entesa

No ha estat mai clar tampoc si anar junts o separats l’antiga CDC, en qualsevol de les mutants fórmules que la seva realitat li permet, i ERC era millor o pitjor per sumar més diputats. I no cal menystenir, encara que sigui inoportú, l’ombra de corrupció que planeja sobre CDC: el panorama judicial que té per davant és tot menys bonic. No pot estranyar que, a l’espera d’un més que probable oratge judicial, sigui més aviat galdós emprendre abraçats l’aventura electoral, amb reconstitució institucional i de projecte a curt i mig terme inclosa, que enfrontem.

Un cop més resulta altament perceptible la manca d’una força hegemònica sobiranista (CDC no ho ha estat mai) com hi ha al Quebec, a Escòcia o a les repúbliques bàltiques. No tenim aquesta força netament sobiranista i d’això se’n ressent la marxa política. Afloren massa contradiccions i tensions en el bloc sobiranista, entre altres coses, per no ser plenament sobiranista, esquerdes que s’eixamplen amb la controvèrsia esquerra/dreta.

A aquestes alçades de la vida política catalana la unió electoral era impossible. Que sigui possible després de les eleccions, tot formant un govern de coalició o amb suport parlamentari, es veurà. Sense deixar de banda una mena d’aliança de progrés, horitzó no descartable a priori, es digui el que es digui i ho digui qui ho digui. En campanya electoral el soroll és brutal i desmotiva l’elector.

Vist aquest panorama, caldria deixar aparcats retrets interpartidistes, desincentivar les crítiques mútues i mostrar camins ferms d’entesa. Albiro que és això al que aspira la ciutadania. És un lliurament que els polítics no poden defugir. Tant sí com no, cal forjar una mena d’unitat. En serem capaços?