El judici es troba a les acaballes. Això no vol dir, però, que siguin ni molt menys els minuts de les escombraries. Aquesta ha estat la setmana dels vídeos. La vinent serà el poc original moment de les acusacions i l’altra, el de les defenses i, al final, com a coronament, el dret a l’última paraula de cadascun dels acusats.

Aquesta setmana hem tingut l’esperada prova dels vídeos. La visió d’aquells vídeos, la majoria, que es van presentar per il·lustrar o contradir el que els testimonis van dir i que el TS va decidir remetre el seu visionat al moment de la pràctica documental, fet que ha estat una gravíssima lesió del dret de defensa i de vulneració del principi bàsic del procés penal: la cerca de la veritat material. La separació de vídeos i testimonis que obertament, a més, faltaven a la veritat, no va permetre contrastar-los al seu moment i posar-los vermells com tomàquets. Gran part de la potència dels vídeos s’ha perdut.

Certament Marchena, un cop i un altre, deia que les valoracions es farien per informe. Entenc que les defenses hauran d’esmerçar-se per connectar la realitat que els vídeos reflecteixen i les fantasies, les boles directament, de molts dels declarants. Per exemple, quan l'exministre Zoido va dir que no li constava que els policies nacionals cridessin “a por ellos”. Tampoc es va poder deixar com a mentiders integrals els policies que deien, contràriament al que vèiem als vídeos, que no van utilitzar les defenses, que van explicar a la gent per què anaven als col·legis (per complir una ordre judicial) o que els insultaven, els oposaven una residència titànica i que, malgrat l’odi, més gran que l’experimentat al País Basc, van tenir un comportament proporcional i exquisit.

Torno a insistir: és una greu lesió del dret de defensa. Aquest dret forma part del dret a un procés amb totes les garanties, cosa que, entre d’altres, permet mostrar quan són reals les mentides dels testimonis. Si són de l’acusació, l’acusació s’esfondra. El tribunal no ha respectat ni garantit com cal aquest fonamental bàsic de tot acusat. La fragmentació artificiosa del judici pot perjudicar seriosament els acusats.

Les acusacions, per la seva banda, especialment la que exerceix el ministeri fiscal, ha palesat una poca professionalitat que va més enllà de la frivolitat. Els vídeos no se situaven ni espacialment ni temporalment i es va pretendre colar vídeos aliens a la causa. El seu paper no ha pogut ser més galdós i proper a la mala fe processal. Però el més important és que els seus vídeos no van demostrar res del que les acusacions pretenen.

En efecte, la violència que requereix l’alçament (mai esmentat per les acusacions aquest genuí element definitori de la rebel·lió) va quedar en quatre gestos aïllats pels quals ningú va ser arrestat. En tot l'1-O no es va detenir ningú. Molta no devia ser ni la violència ni cap alçament es va produir, com bé sabem. Però tampoc es van produir ni el 20-S ni el 3-O ni l’alçament ni cap violència mereixedora de penes similars a les de l’assassinat. Els vídeos de les acusacions no resulten incriminatoris de res. Però nou processats són a la presó fa més d’any i mig. Nou. Exemplar estat de frivolitat i crueltat més que de dret.

En cap moment es van mostrar vincles entre els quimèrics dirigents, els que seuen als bancs dels acusats i/o els exiliats, i la ciutadania

En canvi, la videoteca de les defenses estava, primer de tot, meticulosament preparada: dades, llocs, minutatge, referències... al cap i a la fi, el que els professionals fan. Sense escarafalls i sense faltar a les normes de la bona fe processal. Pulcritud, exactitud, tot encertant a la línia de flotació de les acusacions: violència policial desproporcionada si no extrema i innecessària; cap per part dels ciutadans pacífics, cants reivindicatius i irònics (amb algun insult aïllat), resistència pacifica... Res que no hàgim vist en multitud d’ocasions a qualsevol manifestació política seriosa i pacífica. Res més i res menys.

Sense, crec, haver-ho pensat, les defenses van trobar una dimensió dramàtica brutal. Després de l’exhibició dels seus vídeos, singularment els que reflectien la inusitada violència policial, es van produir a la sala silencis clamorosos, ominosos, pur reflex que tots, insisteixo, tots els presents se’ls va encongir el cor. No va passar amb els vídeos de les acusacions, que eren banals. Amb els de les defenses, on veiem un cop i un altre atonyinar pacífics ciutadans de tota edat i condició, es traspuava el que sense esforç es podria qualificar de brutalitat. Va ser el festival de repartir llenya, com, en paraules d’un policia, si no hi hagués un demà. Exemplar també.

Torno al silenci ominós després de cada sèrie de vídeos que emmirallaven la violència policial. Aquest silenci a la sala és, com a mínim, tan poderós com a element probatori de la fal·làcia del procés com els vídeos mateixos.

Un darrer detall: la rebel·lió (i també la sedició) requereix, com sabem, un alçament públic i violent. L’alçament no és d’una sola persona. La rebel·lió és una munió de persones organitzades que responen a un designi amb unes finalitats i mitjans més o menys adients.

Aquesta organització és la baula que permet vincular els dirigents de la rebel·lió o sedició amb la gent del carrer, les seves preteses forces de xoc. Doncs bé, tot el judici ha estat orfe d’aquests vincles: que si malversació sense acreditar, que si Enfocats anònims datats molt abans dels fets de la tardor del 2017, que si moleskine no reconegudes pels seus presumptes autors i que la fiscalia no va ser capaç de poder peritar, que si això, que si allò... Focs d’encenalls al cap i a la fi. Però en cap moment es van mostrar vincles entre els quimèrics dirigents, els que seuen als bancs dels acusats i/o els exiliats, i la ciutadania. I aquesta mancança d’organització piramidal, que és òbvia en els delictes de rebel·lió i sedició, també ha quedat acreditada en els vídeos: no es veu ningú que doni ordres ni, per molt amagats que fossin els no identificats dirigents intermedis, es va observar cap moviment ciutadà que semblés dirigit.

I mentrestant, nou polítics i dirigents socials continuen en presó. Exemplar.