Una de les pitjors traïcions polítiques és la dels seus servidors, en concret, les dels servidors a qui se’ls ha encarregat el que cap altre servidor vol fer: mantenir el clavegueram.

La història va plena de com aquests homes i dones dels baixos fons s'aprofiten de la seva feina. En servir l'Estat de manera subterrània des del cantó fosc, amb l’excusa que algú ho ha de fer, obviant la pregunta de per què cal fer-ho, en treuen sempre un profit personal. Per part del poder a la claror és el preu a pagar.

Aquests dits servidors acostumats a la mentida, a la falsia, al cop per l’esquena... i a totes les males arts, fan de la rapinya la base de la seva fortuna i de l’acoquinament la seva garantia de permanència. Quan venen mal dades, sigui per un accident ―derivat de l’excés de confiança o de gasiveria, segurament―, sigui perquè topen amb algú més fatxenda que ells, en veure que el seu vaixell fa aigües, fan servir els salvavides.

Comencen a aparèixer, siguin verdaderes o no, les notícies tòxiques, que difonen sucursals seves o afiliades, en mans d’homes de palla o en pagament no sempre a contracor per serveis ja obtinguts. Els canalles es reconeixen de seguida i traspuen una certa solidària fraternitat. Un clixé mil cops vist i reiterat fins a dir prou. Però sempre n’hi ha més.

Ara és Villarejo, l’excomissari multiemmedallat, multipensionat, home de mil negocis per sobre de la llei d’incompatibilitats que a la majoria de funcionaris, amb raó, se’ls impedeix, qui ha posat en marxa la gran tovera de la intimidació mitjançant la difusió planificada de part del seu arsenal d’informació comprometedora pels qui havien estat els seus valedors, els seus amics, coneguts, saludats i no diguem desconeguts o enemics.

Ara és Villarejo qui ha posat en marxa la gran tovera de la intimidació

Avui hem sentit en una altra conversa publicada a una nounata web que Villarejo va muntar una agència de models, que ell mateix manifesta que és prostitució, per obtenir el propi claveguerer el que denomina "informació vaginal" de prohoms de les altes esferes.

L'actual ministra de Justícia, Dolores Delgado, aleshores fiscal a l'Audiència Nacional, va ser convidada al dinar en què aquestes i altres converses van tenir lloc. Hi assistien també el, en aquella època, jutge Garzón i diversos altíssims comandaments policials del Ministeri de l’Interior, aleshores en mans socialistes. 

Cap d’ells ni consta que fessin cap censura durant la conversa ni que, el que és més important, en sortir del restaurant interposessin la denúncia adient per diferents presumptes delictes. Això ha de cridar l’atenció, cosa que fins ara, pel que veig, no ha succeït.

Vegem-ho. D’entrada, ens topem amb possibles delictes relatius a la prostitució (articles 187 següents del Codi penal, en alguna de les seves múltiples i tortuoses versions), especialment si hi havia menors o persones adultes en situació d’explotació. Això calia haver-ho investigat.

També calia haver investigat un altre grup de delictes: els relatius a la vulneració de la intimitat dels clients (articles 197 i següents del Codi penal), si va haver-hi apoderament de documentació de qualsevol mena o captacions d’àudio o de vídeo.

Finalment, hi podria haver, donat el cas, xantatge, una modalitat del delicte d’amenaces, prevista a l’art. 171. 2. i 3, del Codi penal. Si aquesta informació hagués arribat a utilitzar-se per dur a terme operacions patrimonials en perjudici  del xantatjat, seríem davant un delicte d’extorsió que té les mateixes penes que el robatori (art. 243 del mateix Codi).

D’aquestes converses, un observador mitjanament amatent hauria arribat a aquestes conclusions. Per tant, brolla amb tota la força l’obligació d'haver-ho portat a coneixement de les autoritats competents, judicials, fiscals o policials, perquè endeguessin les adients investigacions, incompliment que podria arribar a ser delictiu. Podria haver-se donat una infracció penal per part dels funcionaris que, per raó del càrrec han de perseguir delictes i no ho fan (article 408 del Codi Penal) o, en tot cas, la infracció de no perseguir o, si més no, de no denunciar la comissió de delictes (article 450 del mateix Codi).

El silenci jurídic de l’ara ministra de Justícia és plom, i ben pesant, en les seves ales polítiques

Entre els assistents hi era, recordem-ho, l’actual ministra de Justícia, aleshores fiscal de l’Audiència Nacional, qui no consta que mogués un dit. Aquest comportament no sembla, al marge de la seva rellevància jurídico-penal avui dia, que sigui el que més crèdits doni per ocupar l’esmentada cartera o qualsevol altra. És aquí on rau la qüestió, més que ètica, jurídica: el silenci jurídic de l’ara ministra és plom, i ben pesant, en les seves ales polítiques.

No s'hi val a dir ara que hem sabut ―i que segurament en sabrem més― que tot és fruit d'un acte criminal. Certament, la gravació de converses privades sense autorització dels intervinents, pot ser un delicte per l’autor directe o mediat, no sempre conegut, però fàcilment identificable ―no com en el cas La Camarga― de les gravacions. El que els fets que ara es fan públics hagin estat captats de forma criminal no és cap obstacle per qualificar de delictes el que es revela i jutjar jurídicament i políticament la passivitat en la seva denúncia per part dels que ho devien perseguir o, si més no, encetar, mitjançant una denúncia, la investigació.

L’emperador Vespasià va posar un impost sobre les latrines romanes, en atenció que els orins tenien un aprofitament industrial. La seva cort va posar el crit al cel per tan escatològica mesura fiscal. L’emperador, diuen, sentencià: “Pecunia non olet (el diner no fa pudor)”. Cinisme? Potser. Realitat, també.