"Ens hem d'aplicar a nosaltres mateixos les mateixes normes que apliquem als altres; en realitat, unes de més estrictes."
Noam Chomsky

Avui m'he proposat entretenir-los. Així que els plantejaré un joc. Les solucions, com mana la tradició, al final. Segur que tots han jugat alguna vegada quan eren petits a un joc de parelles. A mi m'encantava el de les famílies, en què hi havia parelles, parelles d'avis, de pares, d'oncles i de fills —dona'm un avi japonès, et robo un pare esquimal...—. No quedar-te amb cartes soltes era el repte.

Això de les parelles està aixecant molta polseguera últimament. La necessitat o no d'investigar els polítics per les activitats de les seves parelles. Si un llegeix aquí i allà, acaba pensant que la idea general és que aquestes investigacions i les responsabilitats derivades depenen de si l'afectat és del seu bàndol o no. Això és el que no pot ser. Els llistons judicials, polítics, ètics o estètics poden ser discutibles i fins i tot poden variar, però han de ser únics i comuns per a tothom; el contrari és arbitrarietat, fanatisme i falta de serietat democràtica. El llistó és per a tothom.

Per això els proposaré aquest joc. Els desafiaré a un tast a cegues democràtic. Vull que en cada cas que els proposaré decideixin si cal donar explicacions, si el polític concernit hauria de dimitir i si la justícia ha d'investigar-lo. Així, a la babalà, sense saber si beneficia a uns o a altres. Les solucions, ja ho he dit, al final.

CAS 1.- Funcionaris beneficien el prestigi d'un polític de qui depèn el seu organisme públic amb un acte administratiu. Es dubta si el càrrec beneficiat ha pretès aquest favor, si hi ha hagut una demanda directa o indirecta perquè els funcionaris prevariquin a favor seu.

CAS 2.- Un polític és enxampat fent trampa en un dels actes amb repercussió administrativa que ha dut a terme. No és un acte que afecti ni el servei públic ni diners públics.

CAS 3.- Imputen els subordinats d'un polític en un jutjat i en el transcurs de la investigació judicial se sospita que ell mateix hi està compromès. No hi ha proves encara de si coneixia o no de les activitats delictives.

CAS 4.- Imputen els subordinats d'un polític i es dubta de si el comportament anòmal d'aquests ha tingut com a objecte fer-li un favor. Inicialment, no se sap si havia donat instruccions per beneficiar un dels implicats, que és la seva parella i que després va resultar condemnat per un comportament greu.

CAS 5.- Un polític té una parella que ostenta un càrrec en un organisme públic per al qual no té qualificació. Aquest càrrec segons la normativa només pot obtenir-se de forma excepcional amb una decisió raonada del funcionari de màxima autoritat. No es coneix aquesta justificació. La parella del polític duu a terme a més activitats amb persones físiques o jurídiques que després han obtingut beneficis de l'òrgan que regeix. No hi ha explicacions sobre el nivell de coneixement del polític afectat.

CAS 6.- Un polític té una parella que ha estat imputat per un assumpte que, en principi, no té a veure amb el seu càrrec, encara que alguna de les seves activitats professionals, que no figuren en aquest procediment, sí que podrien estar relacionades amb empreses que contracten amb aquesta administració.

CAS 7.- Un polític ha tingut un problema d'índole administrativa i no penal dotze anys abans d'arribar al càrrec que va quedar resolt. Només es coneix públicament quan arriba al poder.

CAS 8.- Un polític participa en una operació internacional d'acord amb el seu càrrec que és denunciada com a il·legal quan es coneix. S'acaba obrint una investigació judicial. Un temps després es tanca sense que hi hagi delicte.

CAS 9.- Un polític duu a terme accions que beneficien un conegut amb contractes. La investigació judicial s'acaba dirigint contra ell i, finalment, arriba el moment d'asseure's al banc dels acusats.

El xoc d'acusacions actual, les comissions d'investigació que seran un circ i tantes coses més només tenen com a objecte desgastar l'opositor i evitar condemnar el propi

El joc comença ja: en quin dels casos el polític ha d'assumir responsabilitats polítiques? En quin s'ha d'iniciar una investigació judicial que afecti el polític? Ha de dimitir pel mer fet de ser investigat i en quins casos? Ha de dimitir per les activitats de la seva parella i en quins casos?

No conec la seva resposta, però ja els dic que a Espanya hi ha persones que entre casos molt similars només veuen el pecat quan els protagonistes no són de la seva mateixa idea política. Amb aquest joc pretenc demostrar que si un no coneix els noms, acaba aplicant la raó. El xoc d'acusacions actual, les comissions d'investigació que seran un circ i tantes coses més només tenen com a objecte desgastar l'opositor i evitar condemnar el propi. Una vergonya que es converteix en costum.

Els donaré més pistes: en el cas 1 es va forçar una dimissió; en el cas 2 hi va haver dimissió; en el cas 3 hi va haver una expulsió; en el cas 4 hi va haver dimissió i ara es pretén que no s'hauria d'haver produït; en el cas 5 no hi ha ni investigació ni explicació ni dimissió; en el cas 6 hi ha explicació, però increïble; en el cas 7 hi va haver dimissió; en el cas 8 hi va haver cessament i el 9 també es va separar del càrrec l'afectat.

No sé si hauran encertat, però ara podran comprovar que van perdre el càrrec García Laya (8), que va resultar després exonerada, i Laura Borràs (9), i que van ser forçats a dimitir pel seu partit Cifuentes (1), la ministra Montón (2), el ministre Màxim Huerta (7) i Mónica Oltra (4), i expulsat del partit Ábalos (3), mentre que no ha passat res ni sembla que passarà res amb Ayuso (6) ni amb Sánchez (5). Això llança un alt índex de responsabilitat política de la ministra que va plagiar part d'un treball de màster, del ministre que va tenir una multa d'Hisenda dotze anys abans o de la que va dur a terme una decisió de diplomàcia i de govern, com era acollir el líder del Front Polisario ferit. Només cauen quan i com volen els companys de partit o de govern i que l'actitud varia des de mantenir imputats fins a l'obertura de judici oral a l'empenta quan ni tan sols hi ha procediment judicial com en el cas d'Ábalos, primer cessat i després expulsat del partit.

Segur que vostès han optat perquè la investigació es produeixi en tots els casos i perquè no s'esperi al banc dels acusats per fer sortir de les llistes el candidat. Això és el que va passar amb Mónica Oltra, a la qual no quedava més remei que investigar i a la qual no es podia cridar a declarar més que com a imputada. Ara els seus fans pretenen que es tracti d'un cas de lawfare perquè el jutge ha decidit sobreseure una vegada dutes a terme totes les diligències d'investigació. Així ha de funcionar la justícia i no ho ha fet malament. Extreure frases deslligades d'una interlocutòria en el qual el mateix jutge afirma que sense la declaració d'Oltra no hauria pogut lligar mai els caps del que va passar, no és acceptable. Va ser el seu partit el que la va empènyer a anar-se'n. La seva gestió com a consellera a càrrec dels centres de menors tampoc no queda gaire lluïda perquè a la menor de 14 anys abusada pel llavors marit de la política no la van creure i per ells el delicte sexual hauria quedat impune, mentre que la policia, amb una mera conversa al carrer amb la nena, va posar en marxa un protocol que va acabar amb la condemna ferma de l'abusador.

Un sol llistó. Un per a tothom. I que l'únic anell que el governi sigui l'objectivitat.