Com explica Iván Redondo al seu darrer article, el gran artífex de la victòria de Salvador Illa a les eleccions del règim de Vichy ha estat la política tossuda i persistent d'Oriol Junqueras. Ha sigut l'aposta d'ERC per la col·laboració amb l'Estat el que ha centrat el PSC i ha mantingut a Pedro Sánchez al capdavant del govern d'Espanya. Sense la rendició descarnada de Junqueras, els socialistes catalans continuarien atrapats en el discurs de VOX i del PP, massa lluny d'Ada Colau per poder comprar els seus amics amb càrrecs.

Per més que el PSC faci la comèdia de la pacificació, qui té la paella pel mànec, a Catalunya, encara és l'independentisme. El PSC ha guanyat pels pèls amb una abstenció altíssima i amb els dos representants polítics principals de l'1 d'octubre lligats de mans i peus, i amb la imatge molt deteriorada. Junqueras encara està inhabilitat per l'Estat espanyol, mentre que Puigdemont ha hagut de fer la campanya des de França, amb un partit desfet. Guanyar un atleta coix i amenaçat no és guanyar precisament unes olimpíades.

La rendició de Junqueras ha donat la victòria al PSC, a costa de l'enfonsament d'ERC, però també ha consolidat la idea, fins no fa gaire superada, que Catalunya és un país ocupat i colonitzat, que no té cap futur sotmès a Espanya. Carles Puigdemont va perdre el lideratge polític del país en el moment que va enviar Quim Torra a legitimar el 155, però s'ha sabut cobrar el suport a Sánchez, i ara no hi ha cap facció del seu partit que pugui prescindir-ne. Només cal recordar els intents que el règim de Vichy ha fet per jubilar Puigdemont, per veure que la victòria del PSC no servirà per restablir la normalitat democràtica anhelada.

Espanya compta amb els expats i amb els immigrants del Tercer Món per espanyolitzar Catalunya, però necessita temps –potser una generació o dues– per aconseguir-ho. Mentrestant, s'anirà fent cada cop més clar que el procés no va deixar de banda la meitat dels catalans, com es diu sovint, aprofitant la retòrica paternalista que Junqueras va adoptar per atraure els socialistes. Al contrari, el procés va ser un intent de discutir, pacíficament, a través d'un referèndum, les amenaces violentes i antidemocràtiques que van marcar els pactes de la Transició, i la relació històrica entre Catalunya i Espanya.

No es pot esperar que Catalunya accepti la seva desaparició sense lluitar, i atropellar tot el que trobi; el món no funciona així. Mentre la democràcia espanyola necessiti que els catalans signin amb l'oblit el seu suïcidi nacional no hi haurà democràcia a Catalunya

Si el gen convergent no s'ha despertat del tot, la sociovergència no acaba de ressuscitar, i l'autonomia ha perdut el seu prestigi, és precisament perquè la història vol cobrar-se la factura d'aquells pactes. No es pot esperar que Catalunya accepti la seva desaparició sense lluitar, i atropellar tot el que trobi; el món no funciona així. Mentre la democràcia espanyola necessiti que els catalans signin amb l'oblit el seu suïcidi nacional no hi haurà democràcia a Catalunya, és molt senzill. Com més força tingui el PSC, més es veuran les continuïtats amb el franquisme i amb les guerres esperpèntiques del segle XIX.

A mesura que tothom perdi l'esperança de maquillar un altre cop els morts amb la cosmètica de la sociovergència, la història anirà agafant més pes. És probable que l'espai polític de Junqueras i Puigdemont convergeixi en un sol partit de centreesquerra, i que l'independentisme no institucional torni a eixamplar els marges, i a guanyar pes cultural. En el pòdcast que Zarzalejos li ha fet a Jordi Amat es veu molt clar. Parlant de la immigració del Tercer Món, Amat diu que Catalunya ha de repensar-se per poder integrar els nous catalans i Zarzalejos li respon que el que passa és que són nous espanyols.

Ara tothom se sent traït i decebut. I qui no busca solucions en les mentides pietoses del vell pujolisme sembla que s'hagi intoxicat amb un manual trotskista. Però venen uns jocs de la fam, i l'enemic comú dels catalans tornarà a ser Espanya. Aquesta vegada de manera molt més crua, corrosiva i llarga.