Ada Colau serà reelegida dissabte que ve alcaldessa de Barcelona amb els vots del PSC i de Ciutadans. Potser un acord amb Esquerra Republicana hauria estat més coherent i fins i tot més rendible als Comuns, però llavors Ada Colau no seria alcaldessa, i Ada Colau el que vol és ser alcaldessa. Vol el poder pel poder, com qualsevol altre polític. Així que no cal retreure-li la seva ambició tan generalitzada en el seu gremi. El que sí se li pot exigir és que digui la veritat. No cal que s’inventi històries de tripartits impossibles per justificar-se ni que els seus hooligans ens fotin la "xapa progre". Colau vol, per damunt de tot, ser alcaldessa i això tothom ho entén, tret d’alguns indignats ingenus o que no han estat col·locats.

Els indignats –els recordeu?– van fer Ada Colau alcaldessa de Barcelona a les eleccions del 2015 quan es va erigir com a representant de la “nova política”. Ella era diferent i venia a canviar-ho tot, però... aiiii la naturalesa humana... Ara es veu que és igual que tots. Havia de ser un terratrèmol per a la casta barcelonina, la mateixa que justament ara s’ha mobilitzat perquè repeteixi a la casa gran. Per què ho han fet quan és obvi que la detesten? Fins i tot ho han verbalitzat. Perquè és “el mal menor”. Perquè Ada Colau, que ho havia de canviar tot, ha esdevingut quatre anys després la garantia del no-canvi.

Colau serà reelegida alcaldessa, segons diu, sense pactar res amb el PSC i Ciutadans, aquests partits fins ara adversaris que han decidit elegir-la  per evitar que sigui alcalde Ernest Maragall. Pot ser sigui veritat que el dia 15 no haurà pactat res a priori, però l’endemà, el dia 16, només podrà portar a terme les iniciatives polítiques que li autoritzin el PSC i Ciutadans, els partits que li han regalat el càrrec. I no podrà, de cap de les maneres, portar a terme el seu projecte polític perquè tant Jaume Collboni com Manuel Valls no s’han cansat de dir per activa i per passiva que les idees de Colau portarien Barcelona al desastre. I sap que a la mínima que badi li muntaran una moció de censura. Així que el més probable és que Barcelona tingui quatre anys de govern inestable a l’Ajuntament, els suficients perquè els socialistes, els grans munyidors de l’operació, la vagin coent a foc lent per acabar menjant-se-la amb patates. A ella i als comuns en tot l’àrea metropolitana, com abans van fer amb el PSUC.

D'acord, Colau serà legítimament reelegida alcaldessa, però sisplau, hooligans, no ens foteu la "xapa" de com de "progre" és en aquest cas aferrar-se a la cadira

Maragall era una opció de canvi real perquè compartia amb Colau algunes idees que de governar junts s’haurien pogut portar a la pràctica. Però, sobretot, perquè un pacte d’ERC amb els comuns canviava com un mitjó el mapa polític català i les forces sobiranistes passaven a liderar el territori en el seu conjunt. Això és el que ha fet tremolar de debó l’establishment... espanyol, però també a tota la progressia unionista que també s’ha mobilitzat políticament i mediatica en defensa –legítima– de les seves preferències, tot i que tampoc calia disfressar-ho amb mil-i-un pseudoarguments sobre com de progressista és en aquest cas aferrar-se a la cadira. Es miri com es miri, Ada Colau es convertirà dissabte en el dic de contenció del sobiranisme català. Per aquesta i per cap altre raó serà alcaldessa. No és un retret. Així són les coses. Però aquest és el seu principal capital  polític i veurem com el gestiona.

Expliquen testimonis de primera mà que dissabte 25 de maig, dia de reflexió, en un esdeveniment social a Catalunya van coincidir els més distingits membres de l’establishment barceloní que donaven per fet que Ernest Maragall seria el nou alcalde de Barcelona. Alguns, no tots, l'acceptaven resignats com a preferible a la reelecció de Colau. “Un Maragall és un Maragall” es consolaven mútuament com volent dir que el cognom era una garantia contra les “bestieses” que, a parer seu, pretenia fer Ada Colau. Bona part d’aquests prohoms del planeta Ibex35 van assistir dimarts, després de les eleccions, a un altre esdeveniment, aquest cop a Madrid, que presidia el rei Felip VI. En el viatge de retorn a Barcelona, ja havien canviat d’opinió. “Abans Colau que Maragall, eh? Sí, sí. Colau, Colau”.