La idea que genera més consens a la societat catalana és, sens dubte, que l’empresonament dels líders independentistes ha estat una injustícia. Si el Tribunal Suprem condemna els encausats, també el sentiment majoritari de la societat catalana serà que l’Estat ha abusat del seu poder per reprimir i atemorir adversaris polítics i ideològics. Aquestes idees les comparteixen independentistes, sobiranistes i fins i tot unionistes demòcrates que, tot i estant en desacord i profundament enutjats pels fets d’octubre de 2017, consideren que la repressió ha estat absolutament desproporcionada i que els empresonaments no fan altra cosa que agreujar la situació, enverinar i eternitzar el conflicte. Ara que comencen a sorgir propostes per respondre a la sentència del Suprem, cal tenir en compte aquesta transversalitat i la seva transcendència per no malmetre-la amb plantejaments que la redueixin i la desactivin.
Des del punt de vista de la dignitat democràtica, una sentència condemnatòria no pot quedar sense resposta. Però la resposta ha de centrar-se en els fets. És a dir en la denúncia de la vulneració de drets fonamentals practicada per l’Estat, que és un problema que afecta tothom, no només els independentistes. La denúncia de l’Estat autoritari, de la justícia de part, de l’abús i l’acarnissament i persecució de persones que no han comés cap acte violent és susceptible de rebre suports de tot arreu, de persones i institucions compromeses amb els valors democràtics.
Amb la sentència del Suprem, la causa democràtica catalana tornarà a tenir un gran momentum de protagonisme internacional en la mesura que els catalans sàpiguen centrar-se en la denúncia de la vulneració de drets fonamentals
Sectors de la societat espanyola, potser no majoritaris però tampoc insignificants, pateixen la involució del règim i comparteixen la necessitat d’una resposta. En l’àmbit internacional ja s’han manifestat tribunals, institucions, organitzacions no governamentals, activistes pels drets humans i diversos representants polítics en favor de la llibertat dels presos. Convindria, per tant, aprofitar totes aquestes aliances en el combat per la llibertat.
L’1 d’octubre va ser un èxit perquè la iniciativa del referèndum era una reivindicació estrictament democràtica, no era excloent i la resposta de l’Estat va ser violenta i estúpida. Aquell va ser el moment en què les reivindicacions catalanes van recollir més simpaties arreu i l’Estat espanyol va fixar la imatge del seu autoritarisme. Després, el prestigi de la causa catalana va minvar a mesura que es va confondre una reivindicació democràtica com és el dret a decidir amb una opció política determinada com es la independència, que és legítima, però amb la qual no necessàriament ha de combregar tothom. L’unionisme, practicat democràticament, també ho és de legítim. Així que es tracte d’apel·lar la solidaritat dels demòcrates amb els presos polítics. La independència la desitgen uns quants, la democràcia ens compromet a tots.
En la mesura que la sentència del Suprem sigui severa, la causa democràtica catalana tornarà a tenir un gran momentum de protagonisme internacional en la mesura que els catalans facin sentir la seva veu i facin el que siguin capaços de fer per denunciar la injustícia, l’autoritarisme i la vulneració de drets fonamentals. Aquesta és l’estratègia guanyadora. Mentre que si es polititza o es partiditza la resposta i es redueix convertint-la en una estricte manifestació independentista, la qüestió catalana quedarà un altre cop reduïda a un afer intern espanyol de grups que es disputen el poder. Hong Kong ha donat l’exemple donant dimensió global a un conflicte local. I els joves dels paraigües ho han sabut fer a base d’abanderar un combat pels drets democràtics que tothom és capaç d’entendre i de simpatitzar-hi.
Si la resposta a la sentència es redueix a un nou acte independentista, la qüestió catalana quedarà altre cop sense aliats i reduïda a un afer intern espanyol de grups que es disputen poder
Hi ha debat i molta incertesa respecte la resposta que donaran els catalans a la sentència del Suprem. Als estaments oficials es parla de govern de concentració, d’eleccions, o de traçar el camí fins a culminar la independència. Són idees que, amb tots els respectes, només serveixen per empetitir la causa, com si es tractés d’un assumpte particular que cal gestionar per treure algun profit. Un to diferent té la misteriosa iniciativa anomenada Tsunami Democràtic, que abans de néixer ja ha estat condemnada pels benpensants oficials. D’entrada, té la virtut de parlar estrictament de la defensa de drets i llibertats. És obvi que els promotors s’han inspirat en la figura de Jordi Cuixart, qui precisament davant els magistrats del Suprem va proclamar: “Tsunami Democràtic vol dir que cada cop s'escolti més la ciutadania... Quan volem un tsunami democràtic, demanem més democràcia per al conjunt de l'Estat espanyol, no només per a Catalunya”. Aquesta és la visió oberta, solidària, comprensible i susceptible de generar complicitats a Espanya, però sobretot a Europa, que, al capdavall, és on es lliuraran les batalles més decisives del procés, i no pas sobre la independència, sinó sobre la vulneració de drets fonamentals. No es tracta de renunciar a la independència, però com va dir el líder escocès Alex Salmond: "Tot requereix el seu temps fins que arriba la circumstància política que permet fer progressos”. Primer cal assegurar la democràcia per arribar a l’autodeterminació, perquè l’equació al revés no funciona. Cal posar per damunt de tot el prestigi democràtic. Així que benvinguts siguin tots els tsunamis sempre i quan siguin democràtics i només democràtics... i no repeteixin errors del passat! Cal ser conscient de les pròpies forces i de les pròpies febleses, no s’ha de menystenir l’adversari, i sobretot sobretot, no s’han d’aixecar expectatives inassolibles a curt termini i només s’han de plantejar batalles que es puguin guanyar, que de derrotes ja n’hem tingut prou. La lluita per la llibertat no s’acaba mai. Cal insistir-hi. Això encara no va d’independència, això va de democràcia i comença per exigir la llibertat dels presos polítics.