Dilluns tornem a la feina i no sabem què serà de nosaltres l’estiu que ve, perquè estrenem una temporada en què pot passar de tot. Això que podria ser un al·licient per tornar amb grans expectatives està generant per primera vegada un consens pessimista. Ningú no sap què passarà però ningú n'espera res de bo. Com si ningú pogués fer res per aturar i invertir la tendència decadent.
Després de la reunió del G7, haurem de confirmar que l’escenari internacional és un autèntic desgavell. No es prenen acords i es desfan els que s’havien fet. Els Estats Units no lideren i no hi ha substitut que valgui. I tot apunta que anirem a pitjor perquè als Estats Units la qüestió principal del curs seran les eleccions presidencials. El nou president s’elegirà el 3 de novembre de 2020, però el procés de primàries ja és en marxa mirant cap els caucus d’Iowa, que són després de Nadal. Òbviament Donald Trump farà campanya, de fet ja hi està entregat en cos i ànima, i ho fa a base de tensar totes les cordes, que és el que sap fer i el que li garanteix tot el protagonisme. La guerra comercial amb la Xina anirà a més, les borses patiran i el neguit sobre una probable recessió mundial fa tremolar tothom.
Per contribuir a la desestabilització mundial, a final de mes tindrem un Brexit dur. Ningú no és capaç de preveure tots els efectes de quelcom que no ha passat mai, però només s’anuncien petites i grans catàstrofes. Potser no serà tant, o potser sí, però Boris Johnson ha demostrat que fins i tot la democràcia britànica és vulnerable, la qual cosa vol dir que no hi ha res segur enlloc.
Res no és previsible. Tampoc a Espanya, que porta cinc anys amb governs provisionals i, per tant, febles, coincidint amb la més greu crisi d’estat. No està gens clar que Pedro Sánchez pugui governar. Si Unidas Podemos no claudica hi haurà noves eleccions i la incertesa es perllongarà indefinidament, però si finalment Pablo Iglesias facilita la investidura de Sánchez, no cal dir que un govern socialista en minoria és garantia d’inestabilitat permanent.
Brecht va deixar escrit que "les revolucions es produeixen en els carrerons sense sortida, quan la veritat és massa feble per defensar-se i ha de passar a l'atac". No cal perdre les esperances, ves per on, potser aquest serà l’any de la revolució
Una inestabilitat que vindrà alimentada pel procés sobiranista català, que tindrà una nova embranzida després de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos independentistes amb conseqüències també imprevisibles a Espanya i a Catalunya. No es pot preveure res perquè ni tan sols els partits sobiranistes saben encara com s’ha de respondre i els que ho saben no es posen d’acord. En tot cas, res no serà com abans, sigui amb una nova onada insurreccional, sigui amb una Catalunya ferida que inevitablement continuarà exercint com el principal factor d’inestabilitat a Espanya amb conseqüències també a la Unió Europea.
Deia el manifest comunista que "els proletaris no tenen res a perdre més que les seves cadenes" i afegia que "tenen, en canvi, tot un món a guanyar". Així que els proletaris d’avui, que són més dels que ells volen i diuen, haurien d’estar excitats i emocionats davant els canvis que s’acosten. Bertolt Brecht va deixar escrit que "les revolucions es produeixen en els carrerons sense sortida, quan la veritat és massa feble per defensar-se i ha de passar a l'atac". No cal perdre les esperances, ves per on, potser aquest serà l’any de la revolució.