El risc de repetició d’eleccions és elevadíssim, sobretot quan les negociacions per a la investidura del nou president es porten al límit del termini, perquè qualsevol imprevist pot fer saltar totes les fitxes del tauler. Ara bé, per damunt de totes les incerteses hi ha una cosa clara: si la prioritat de Pere Aragonès és aconseguir la investidura com a 132è president de la Generalitat, no cal patir per la repetició d’eleccions perquè, ni que sigui al darrer moment, arribarà a un acord amb qui li garanteixi sortir elegit.

Cal insistir i subratllar la condició de la prioritat. És Pere Aragonès qui s’hi juga la presidència, i si ara no la obté i s’han de repetir les eleccions, no és gens segur que tingui una altra oportunitat. Així que no cal patir més del compte. Aragonès superarà tots els obstacles, perquè no hi ha indicis que Esquerra Republicana tingui altres prioritats diferents de fer president el seu candidat.

Per entendre'ns, és una situació ben diferent de quan Artur Mas va fer “el pas al costat” pressionat per la CUP i per alguns més.  Llavors la prioritat de Mas no va ser la seva presidència, sinó assegurar la formació d’un govern independentista. A posteriori no li han faltat retrets al 129è president, sobretot del seu mateix partit, i ell va dir que si bé no era el millor pel partit, sí ho era per Catalunya. I efectivament, sense aquell pas al costat no hi hauria hagut procés. No s’hauria produït el referèndum de l’1 d’Octubre ni tot el que va venir a continuació. I aquí cadascú té dret a opinar sobre si el balanç ha estat positiu o tot el contrari.

Si la prioritat de Pere Aragonès és ser president no cal patir per la repetició d’eleccions, perquè ni que sigui al darrer moment arribarà a un acord amb qui li garanteixi sortir elegit. Si la prioritat d’ERC és un altra, es repetiran les eleccions

Pel que fa a la situació actual, el que ha sorprès tothom ha estat que, quan semblava que les negociacions entre ERC i Junts s’anaven apropant a l’acord, Pere Aragonès va trencar les converses i es plantejà governar en solitari. Llavors el problema és com resoldre la investidura sense tenir majoria. Amb certa lògica tothom ha pensat que si Aragonès actuava com ha actuat, era perquè tenia una alternativa al pacte amb JxCat. I, és clar, els focus s’han centrat en el PSC. Per diversos motius.

Pocs dies abans de la sorprenent trencadissa, Oriol Junqueras va signar a El Periódico un article important en el qual marcava una estratègia a llarg termini centrada en recuperar poder i capacitat de gestió, un plantejament allunyat del que preconitza JxCat i que recorda el concepte de “independentisme gradual i metòdic” formulat als anys 90 pel seu antecessor en la direcció d’ERC, Joan Hortalà, catedràtic d’economia i, fins fa poc, president de la Borsa de Barcelona.

Paral·lelament, Joan Tardà denigrava els aliats potencials en una entrevista a La Vanguardia; Gabriel Rufiàn prometia estabilitat parlamentària a la ministra Yolanda Díaz i, simultàniament, la vicepresidenta Carmen Calvo elogiava el progressisme que caracteritza Esquerra i albirava un període de col·laboració mútua. Inevitablement tothom va entendre que els socialistes apostarien pel Govern d’ERC que apartés definitivament JxCat de l’escenari principal. I ERC va obrir immediatament converses amb els Comuns.

Tot fa pensar que en un moment determinat Aragonès o Junqueras van veure possible aconseguir la presidència sense Junts, però al final s’han adonat que s’havien llençat a una piscina sense aigua

Tanmateix, el PSC, que no sempre té els mateixos interessos que el PSOE i veu més interessant la repetició d’eleccions, va jurar i/o perjurar immediatament que mai facilitaran la investidura d’un president independentista. I a continuació, JxCat que es van sentir ferits com si els haguessin pres el pèl durant tres mesos, es va afanyar a matisar les declaracions de Jordi Sànchez, que s’havia mostrat disposat a regalar si més no quatre vots perquè la investidura d’Aragonès sortís endavant. Alguns de Junts són més partidaris del pacte que altres, però si en alguna cosa estan tots d’acord és que mai de la vida donaran un vot a canvi de res. La majoria vol un Govern de coalició, així que sense coalició no hi ha pacte, diuen, i posats a ser a l’oposició, tant se val tenir 32 diputats ara, com 25 en el pitjor dels casos després de les eleccions repetides.

Tot fa pensar que en un moment determinat Aragonès o Junqueras van veure possible aconseguir la presidència sense Junts. Per això van començar amb la CUP, ho han intentat amb els Comuns i s’ho han parlat amb els socialistes, però al final s’han adonat que s’havien llençat a una piscina sense aigua. Així que han reiniciat les negociacions amb Junts i els Comuns, rendits a l’evidència, s’han despenjat.

Si les decisions a ERC les pren Aragonès —i no cal dubtar d’això tenint en compte el que s’hi juga— és evident que no posarà en perill la seva presidència. I Junts tampoc té ganes de noves eleccions, així que si els socialistes no tornen a boicotejar les negociacions, costarà més o menys, però el més probable és que ERC i la direcció de Junts acabin tancant un acord.