A la inquietant pel·lícula de Spielberg El pont dels espies, l’advocat que encarna Tom Hanks implora al jutge que no condemni a mort un agent secret rus que ha estat descobert, i el jutge ve a dir-li que la democràcia dels Estats Units obliga a algunes formalitats, però que l’espia comunista serà condemnat inexorablement a la forca perquè el que està en joc són els interessos nacionals. La separació de poders és un dels fonaments de la democràcia però les interferències polítiques en el poder judicial són una evidència a tot arreu.
Ara mateix, als Estats Units, la jubilació voluntària d’un magistrat centrista com Anthony Kennedy dona l’oportunitat a Donald Trump d’ampliar la majoria conservadora del Tribunal Suprem. Si prospera el nomenament del proposat Brett Kavanaugh, el tribunal registrarà una correlació de 6 conservadors contra a 3 progressistes. I les perspectives són estremidores si es té en compte que els dos jutges més vells, ambdós octogenaris, van ser proposats per presidents demòcrates. Als EUA, els jutges del Suprem ho són per tota la vida, i la renovació pendent d’un magistrat va ser la raó més poderosa perquè republicans que detestaven Trump el votessin: per assegurar la majoria conservadora a l’SCOTUS (Supreme Court of the United States).
Amb motiu de la reforma de la llei orgànica del Poder Judicial, Alfonso Guerra va dir ja fa més de trenta anys que “Montesquieu ha mort” i tothom se li va tirar a sobre, però després els esdeveniments no han fet més que confirmar-ho. Rumasa, Banca Catalana, Naseiro, Filesa, Gal, Egin, tants casos de tortures... Sempre la justícia evoluciona al compàs de la majoria política dominant tot i procurant guardar les formes. Així que, en públic, mai el govern espanyol acceptarà fer res per alliberar els presos polítics catalans, argumentant que és cosa dels jutges. Però ho haurà de fer. Pedro Sánchez s’haurà d’arremangar com han fet tots els governs espanyols a través de la fiscalia i del Consell General del Poder Judicial. No només per resoldre el conflicte català, sinó per redirigir molts altres assumptes que afecten o afectaran negocis i persones properes.
En públic, mai el govern espanyol acceptarà fer res per alliberar els presos polítics catalans, argumentant que és cosa dels jutges. Però ho haurà de fer
Una altra cosa és que se’n surti. Probablement, el govern espanyol de Mariano Rajoy ha estat l’executiu més intervencionista en la composició no només del Poder Judicial, també de tribunals concrets i de destinació de jutges. I així i tot, el cas Gürtel l’ha fet caure. Pedro Sánchez encara ho tindrà més difícil davant d’un poder judicial majoritàriament conservador. Que el jutge Llarena primer reivindiqui que els jutges interpretin la llei segons la seva ideologia i després es passegi per Catalunya fent ostentació de les seves amistats amb polítics del Partit Popular és tota una declaració d’intencions i un desafiament clarament dirigit al president del govern espanyol.
Així que el fet que a la reunió d’ahir de la Comissió Bilateral no hi hagués cap acord sobre els presos o sobre l’autodeterminació no té cap mena d’importància. Estava absolutament previst. Fins i tot podria dir-se que desitjat i/o pactat. Les solucions als conflictes no sorgeixen en reunions pràcticament públiques amb secretaris que aixequen acta de tot el que es diu. Les actes diran que el govern espanyol és ferm en la defensa de la legalitat i la independència judicial i que el Govern català manté l’actitud inequívocament resistent. Com va venir a dir el conseller Maragall, cada part defensa una normalitat diferent.
El més interessant, i fins i tot misteriós, és que malgrat els desacords, la “franquesa” i la “duresa” de les converses, segons paraules dels interlocutors, la reunió durés tantes hores i establís un calendari per anar treballant temes que tothom entén que per importants que siguin, comparats amb la manca de llibertat dels presos, són assumptes menors. Fa la impressió d’una mena d’acord bilateral per mantenir viu i públic aquest instrument de relació institucional, perquè serveix de paraigua per a les converses serioses i secretes sobre presos i exiliats, imprescindibles per trobar una sortida dialogada al conflicte. La bilateralitat serà secreta o no serà.