La reivindicació catalana de l’autogovern sorgeix un segle i mig després del Decret de Nova Planta i motivada per la decadència castellana i la desconfiança dels catalans amb un Estat hostil.

A banda de la derrota militar i la repressió, els catalans han tingut prou motius per desconfiar d’un Estat tan desconfiat que ni feia ni deixava fer. L’Estat espanyol mai no ha considerat com a pròpia la cultura i la llengua catalanes, però tampoc ha estat sensible a les necessitats materials de les elits socials més ben predisposades amb l’espanyolitat. Quan els industrials catalans necessitaven proteccionisme, les elits castellanes jugaven a la contra i quan s’han obert els mercats i el que calia era promoure el comerç les importacions i les exportacions, l’administració espanyola ha esdevingut un obstacle burocràtic en comptes d’un promotor. L’exemple paradigmàtic són les infraestructures lligades al progrés econòmic: carreteres, vies ferroviàries, ports, aeroports...

L’Estat ha frenat les possibilitats de Catalunya de progressar adequadament per la por a que el progrés tingués un efecte centrífug, per por que Catalunya s’escapés. Ara mateix, per exemple, només una enorme inseguretat pot explicar la por estatal al corredor mediterrani.

Els catalans han tingut prou motius per desconfiar d’un Estat tan desconfiat que ni feia ni deixava fer

Tanmateix, aquesta rèmora de l’Estat ha tingut efectes sinèrgics. Davant d’un Estat recalcitrant, la societat catalana sempre ha procurat autoorganitzar-se i espavilar-se pel seu compte. Les principals infraestructures van sorgir de la iniciativa privada, del cooperativisme i de l’associacionisme. Això val pel tren de Mataró i per l’Orfeó Català, però també per les mútues de salut, les escoles autogestionades i una xarxa immensa d’entitats, gremis i associacions civils. És important tenir en compte aquesta actitud de disposició a treure profit en qualsevol situació, ara que ens trobem en un bloqueig exasperant precisament perquè la desconfiança mútua ha crescut fins a l’extrem.

L’Estat nega el pa i la sal a Catalunya i, a més, se sent ara més legitimat que mai per fer-ho. S’han publicat dades oficials segons les quals l’Estat no inverteix el que li correspon i a més n’executa només el 66%. Això en època de Pujol hagués generat un cert debat i el govern de l’Estat hagués hagut de donar una explicació i segurament hagués anunciat alguna mesura suposadament conciliadora que, si més no, hauria servit perquè el 126è president s’apuntés el tanto. Ara no ha passat res d’això. Uns tuits del vicepresident Aragonés i poca cosa més.

Efectivament l’autonomia ha involucionat fins a esdevenir encara més insuficient per resoldre els problemes, però la Generalitat segueix sent l’administració principal del país i els pressupostos de la institució encara són necessaris per atendre les necessitats moltíssima gent. Que li preguntin si no a la Francina Alsina, la presidenta de la Taula d’Entitats del Tercer Sector, que aplega 3.000 entitats socials que treballen majoritàriament per a col·lectius vulnerables i que en bona part depenen del pressupost.

L’autonomia ha involucionat fins a esdevenir encara més insuficient per resoldre els problemes

Els pressupostos de la Generalitat es van prorrogant des del 2017, la qual cosa complica la vida quotidiana de molts col·lectius i moltes persones que no poden esperar. Però la cosa no s’acaba aquí, perquè les partides són sempre insuficients i el pressupost de la Generalitat està en bona part determinat per un sistema de finançament autonòmic que discrimina Catalunya i, vet aquí, també el País Valencià i les Balears. Ara resulta que els socialistes valencians i balears han arrencat a Pedro Sánchez el compromís de renegociar el finançament autonòmic. I què ha de fer el Govern de Catalunya que vol la independència, asseure’s a negociar per enèsima vegada el finançament autonòmic? Mal si ho fa, però mal també si no ho fa, perquè la Generalitat pot sortir molt perjudicada i ara ja sense dret a rèplica, perquè a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat.

Quan li pregunten al president Torra sobre el problema de les universitats catalanes o pel corredor mediterrani sol recordar el dèficit fiscal i planteja la independència com la solució definitiva. I és molt possible que tingui raó, però fa massa temps que estem instal·lats en el caixa o faixa sense moure'ns de lloc. Així que o ho rebentem tot, o seguint la tradició, mentre la independència no arriba, els catalans hauran d’espavilar-se pel seu compte, cercar la sinergia i treure'n el profit que és pugui. I el raonament ens porta a la quadratura del cercle. Fer servir l’ autonomisme potser resulti ara molt humiliant i distregui del camí cap independència però si no es fa servir, alguna gent, potser la més impacient o la que més ho necessiti, arribarà a reclamar que vinguin uns altres amb menys escrúpols o amb plantejaments ideològics diferents que estiguin disposats a fer-ho