Els viatges a Estremera, a Soto del Real o a Alcalá Meco són una condemna afegida i molt injusta per a les famílies dels presos polítics catalans, inclosos nens molt petits com són els fills de Jordi Cuixart, de Josep Rull i d’Oriol Junqueras. La Txell Bonet portava comptats la setmana passada 34 viatges i 44.300 kilòmetres, “1.300 kilòmetres amb un bebè per 40 minuts de visita rere un vidre". Efectivament, això és una “salvatjada” i ningú amb un mínim de sentit de la justícia pot restar impassible, i menys si té alguna responsabilitat relacionada. "Si ets neutral en situacions d'injustícia, has triat el costat de l'opressor”, deia Desmond Tutu.

Ara bé, cal no confondre les coses. Quan la ministra Meritxell Batet diu que “veuria amb bons ulls l’acostament dels polítics presos a Catalunya”, a banda de no reconèixer la condició política dels represaliats, està admetent l’empresonament com un fet incontrovertible i desvia l’atenció del nucli del problema. La injustícia principal no és que els presos no siguin a prop de casa, sinó que estiguin empresonats, que no siguin lliures i a casa seva. “No hi ha aparences de delictes de rebel·lió, ni de sedició, ni tan sols de malversació i per la presó preventiva no concorre cap dels requisits", ha declarat José Antonio Martín Pallín, magistrat emèrit del Tribunal Suprem. “[Els presos catalans] no haurien de ser traslladats, haurien d'estar en llibertat”, va declarar Joaquín Giménez, que també va ser membre del Suprem. Han estat centenars de juristes que han vist injusta la detenció, infundades les acusacions i injustificada la presó preventiva.

La injustícia principal no és que els presos no siguin a prop de casa, sinó que estiguin empresonats, que no siguin lliures i a casa seva

És important tenir-ho en compte perquè ja s’han pronunciat prou especialistes per no deixar dubtes que la continuïtat dels presos catalans a presons llunyanes no és una dèria de l'ínclit jutge Llarena sinó una discriminació perpetrada per la secretaria general d’Institucions Penitenciàries, organisme depenent del Ministeri de l’Interior.

El nou govern espanyol s’haurà de definir i la principal missió de Pedro Sánchez és millorar la imatge democràtica d’Espanya tan deteriorada en els darrers temps que fins i tot afectava la pròpia Corona. (Que el Parlament de Navarra reclami ara un referèndum sobre monarquia o república és tot un síntoma). La decisió del president espanyol d’oferir-se per acollir els refugiats que el Govern italià rebutja va en aquest sentit. Ha estat un gest audaç, que caldrà veure si vindrà acompanyat d’una política coherentment solidària. Però fins i tot Josep Borrell, malgrat les mentides que s’inventa, ha reconegut que ha estat el procés sobiranista català el que més ha contribuït al desprestigi d'Espanya, assenyalant per descomptat al president Puigdemont com el gran culpable, quan la realitat és que tota Europa va prendre consciència al·lucinant amb les imatges de l’1 d’octubre i el que va venir després.

L’acostament de presos podria ser doncs un magnífic gest de relacions públiques del nou Govern de Pedro Sánchez sempre que sigui ell qui mana en això. No cal fer-se gaires il·lusions. El nomenament de Fernando Grande-Marlaska per al departament d’Interior ha estat interpretat com la condició dels poders fàctics per continuar amb la mateixa política repressiva dels governs anteriors. Alguns observadors fins i tot han assenyalat que el fitxatge d’un astronauta i d’un periodista de programes de safareig tenia com a objectiu tapar aquesta hipoteca que va haver d’assumir Pedro Sánchez quan li van vetar el nomenament de Margarita Robles. Grande-Marlaska ha estat membre del Consell del Poder Judicial a proposta del PP i es va donar a conèixer entre altres casos per les condemnes a Espanya del Tribunal Europeu de Drets Humans en negar-se el jutge a investigar denúncies per tortures a detinguts que estaven sota la seva responsabilitat.

L’acostament de presos podria ser doncs un magnífic gest de relacions públiques del nou govern de Pedro Sánchez sempre que sigui ell qui mana en això

Veurem que fa el nou ministre, però com el que és important no és l’acostament sinó l’alliberament dels presos, més transcendent que el que decideixi Marlaska serà com enfocarà el procés judicial el nou Govern espanyol a través de la fiscalia general de l’Estat. Si alguna actuació del jutge Pablo Llarena ha estat especialment criticada per juristes espanyols ha estat el manteniment de la presó preventiva dels Jordis, els consellers i la presidenta del Parlament... a petició del fiscal i dels acusadors de l’extrema dreta. L’actuació del nou fiscal confirmarà si el règim s’ha adonat que la repressió i la judicialització ha portat la situació a un conflicte permanent amb efectes d’inestabilitat política indefinida.

La qüestió és molt clara. Jordi Turull, de la presó estant, ha fet la conclusió via Twitter: “Defensar que el problema dels presos polítics s'arregla amb l'acostament és com defensar que les goteres s'arreglen posant galledes. La injustícia greu és l'empresonament, la distància és la crueltat afegida. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure...”.