En un cert sentit, la Transició va ser una ampliació del negoci de l’Estat. Els franquistes, que dominaven l’exèrcit, la policia i els jutges, necessitaven aplacar les ànsies de llibertat de la gent i aconseguir l’aval internacional a la-jove-democràcia-espanyola, així que van aplicar la lògica lampedusiana ―que tot canviï perquè res canviï― i van acceptar com a mal menor la incorporació de nous socis al negoci amb un veto explícit als comunistes. Amb el canvi, l’oposició moderada al franquisme es va incorporar a l’establishment, a alguns se’ls ha permès enriquir-se legalment i il·legalment i tots els franquistes sense excepció, inclosos els Franco i els Borbons, han multiplicat les seves fortunes. Uns i altres han compartit els beneficis i el poder inherent a les elits extractives.
Ara, l’evolució dels esdeveniments ha provocat que la formació del nou govern espanyol derivi en una seriosa confrontació entre les forces recalcitrants del règim del 78 en defensa dels seus interessos com si fossin drets adquirits i els ciutadans que amb el seu vot van donar el triomf a les esquerres. La gran preocupació de l’establishment polític espanyol no és l’independentisme català. Fan servir l’independentisme com a arma llancívola per vestir de patriòtica l’ofensiva per rebentar el que més els angoixa, com és el pacte del PSOE amb Podemos.
La caverna, ampliada fins a la vella guàrdia del PSOE, ha decidit liquidar políticament Pedro Sánchez, així que la seva única opció és armar-se de coratge, no fer-ne cas, enfrontar-se als adversaris que el volen descavalcar i trobar una sortida dialogada al conflicte català
En aquest sentit, il·lustren la batalla les declaracions de la vella guàrdia del PSOE, començant per Felipe González, que contrasten amb la posició rotunda dels militants socialistes a favor d’un govern de coalició d’esquerres. González, que entre altres ocupacions ha exercit d’assessor dels homes més rics del món, combat l’acord Sánchez-Iglesias no pas per raons polítiques o ideològiques, sinó perquè la incorporació de Podemos a l’executiu espanyol no només l’obligarà a ell i als seus contemporanis a actualitzar la seva agenda de contactes, sinó que els relega de la seva privilegiada situació per al tràfic d’influències “al servei dels poderosos”, que diria Rafael Ribó si encara fos jove i leninista.
Des d’aquest punt de vista, el gairebé unànime suport dels militants socialistes a la coalició del PSOE amb Podemos és la més gran desautorització del sanedrí socialista que des del congrés de Suresnes (1974) ha vingut imposant una estratègia política contrària a les ànsies transformadores dels seus militants. Som, de fet, davant d’una nova lluita de classes, entre els socialistes que formen part del poder i la infanteria farta de ser manipulada.
Pedro Sánchez ha consultat els militants socialistes perquè era l'única manera de contrarestar l’ofensiva de la seva pròpia caverna, però no en tindrà prou. Ara mateix, la prioritat del Partit Popular, de la vella guàrdia del PSOE, de la caverna mediàtica, de l’oligarquia financera i del poder funcionarial és tombar Pedro Sánchez de la presidència del govern espanyol i de la secretaria general del PSOE. Ho intentaran abans de la investidura i si no ho aconsegueixen, continuaran la croada després fins a fer-lo caure. No ha fet res encara i ja el tracten de traïdor a la pàtria. Aniran contra ell faci el que faci, la qual cosa vol dir que si interioritza, si s’espanta pels discursos apocalíptics dels seus adversaris, està perdut. Així que l'única opció que li queda a Pedro Sánchez per sobreviure políticament el màxim de temps és encomanar-se als aliats que estan disposats a ajudar-lo. I això vol dir Podemos, però també Esquerra Republicana, i, fins i tot, el sobiranisme català en el seu conjunt. Venen temps molt difícils en tots els camps, però el conflicte català, en comptes de ser un obstacle, representa la gran oportunitat de Pedro Sánchez de deixar petjada històrica. Se’n sortirà si és capaç de trobar una sortida dialogada, però això, òbviament, requerirà un coratge polític enorme. Si actua porugament, covardament, no té res a fer, perquè llavors uns i altres el liquidaran.