“Per detenir el coronavirus, haurem de canviar radicalment gairebé tot el que fem: com treballem, com fem exercici, com ens relacionem, com comprem, com administrem la nostra salut, com eduquem els nostres fills i com tenim cura dels membres de la família... Tots volem que les coses tornin ràpidament a la normalitat, però potser encara no ens hem adonat que les coses no tornaran a la normalitat després d’unes setmanes o mesos. Algunes no tornaran mai més”. Així s’explica Gideon Lichfield, editor de la Technology Review, l’òrgan del Massachusetts Institute of Technology (MIT). Lichfield argumentava les seves afirmacions amb un informe de l'Imperial College de Londres, segons el qual l’opció menys dolenta per frenar la pandèmia i evitar milions de morts són les mesures de confinament i distanciament social que s’haurien de mantenir fins que no aparegui una vacuna eficaç, que és el mateix que dir que els confinaments alternant períodes més o menys dràstics hauran de mantenir-se com a mínim els propers 18 mesos!!!
Científics de diverses especialitats, metges, biòlegs, matemàtics, economistes, sociòlegs i filòsofs ens il·lustren amb el que vindrà. El que ve a continuació és una antologia dels profetes més reconeguts.
Diu Slavoj Žižek, el filòsof eslovè predilecte de les noves generacions d’universitaris d’esquerres, que “aquesta crisi no és passatgera, i tot i que s'ha manifestat a través d'una pandèmia, és una situació que ha arribat per quedar-se. Fins i tot si aquesta onada retrocedeix, reapareixerà en noves formes, potser fins i tot més perilloses. El coronavirus ens obligarà a reinventar el comunisme basat en la confiança en les persones i en la ciència. Ha estat necessària una catàstrofe mundial per repensar les característiques bàsiques de la societat en què vivim, i davant la crisi, la resposta no ha de ser el pànic, sinó un treball dur i urgent per establir algun tipus de coordinació global eficient”.
Un optimisme el de Žižek ràpidament refutat per Byung-Chul Han, filòsof sud-coreà afincat a Berlín, teòric de La societat del cansament (Ed. Herder), qui preveu: “El virus no vencerà el capitalisme. La revolució viral no arribarà a produir-se. Cap virus és capaç de fer la revolució. El virus ens aïlla i individualitza. No genera cap sentiment col·lectiu fort. La Xina podrà vendre ara el seu estat policial digital com un model d'èxit contra la pandèmia. La Xina exhibirà la superioritat del seu sistema encara amb més orgull. I després de la pandèmia, el capitalisme continuarà encara amb més puixança. I els turistes seguiran trepitjant el planeta. El virus no pot reemplaçar la raó. És possible fins i tot que ens arribi a Occident l'estat policial digital a l'estil xinès. Si arribés a succeir això, l'estat d'excepció passaria a ser la situació normal. Llavors el virus hauria aconseguit el que ni tan sols el terrorisme islàmic va aconseguir del tot”.
Consens científic que res no serà com abans, però uns preveuen una regressió en drets fonamentals i llibertats i altres albiren la reconciliació de l’espècie humana malgrat el cataclisme econòmic que ningú posa en dubte
És la de Han una visió pessimista que Giorgio Agamben, filòsof italià de referència, assegura que respon a una estratègia premeditada dels poders, fins al punt de parlar de “la invenció d’una epidèmia” en un article que conclou així: “Semblaria que, un cop esgotat el terrorisme com a causa de les mesures excepcionals, la invenció d'una epidèmia pot oferir el pretext ideal per estendre-les més enllà de tots els límits... Així, en un cercle viciós pervers, la limitació de la llibertat imposada pels governs és acceptada en nom d'un desig de seguretat que ha estat induït pels mateixos governs que ara intervenen per satisfer-la”.
El temor a la pèrdua de llibertats també el constata Yuval Noah Harari, historiador israelià de la Universitat Hebrea de Jerusalem i autor del best-seller Sàpiens: Una breu història de la humanitat. Sosté Harari: “En els últims anys, els polítics irresponsables han soscavat deliberadament la confiança en la ciència, en les autoritats públiques i en els mitjans de comunicació. Ara, aquests mateixos polítics irresponsables es podrien veure temptats a prendre el camí a l'autoritarisme, argumentant que simplement no es pot confiar que el públic faci el correcte... Si no prenem la decisió correcta, podríem trobar-nos renunciant a les nostres llibertats més preuades, pensant que aquesta és l'única manera de salvaguardar la nostra salut”.
La idea que genera més consens és, doncs, que res no serà com abans, però mentre uns preveuen una regressió en el respecte als drets fonamentals i les llibertats, altres, com Miguel Ángel Moratinos, albiren un gran canvi que ha de reconciliar l’espècie humana: “Quan se superi la crisi, no tornarem al món passat, sinó que iniciarem un nou model de vida. El món serà diferent. Potser, si el sabem aprofitar, el coronavirus podrà ser el revulsiu que tots estàvem esperant per fer aquell pas necessari en la reforma de la governança mundial... Si la Primera Guerra Mundial ens va brindar l’oportunitat de crear la Societat de Nacions, i la Segona, les Nacions Unides, ara ens tocaria redefinir una altra vegada l’ordre internacional”.
Gairebé tothom confia que més tard o més aviat la pandèmia s’aturarà i els científics trobaran la vacuna. Tanmateix, ningú s’atreveix a fer pronòstics clars de com es remuntarà el cataclisme econòmic. “És correcte preocupar-se per com el Covid-19 destruirà l'economia. Les projeccions ja suggereixen que l'economia nord-americana podria contreure's en més del 15 per cent en el segon trimestre i que la taxa d'atur podria superar el 20 per cent”, diu el professor Ezekiel J. Emanuel, de la Universitat de Pennsilvània. “És probable que hi hagi una pèrdua massiva de llocs de treball —afegeix el premi Nobel Joseph Stiglitz— potser del 25% com quan la Gran Depressió, o potser més, ja veurem, però la gent no podrà pagar el lloguer, ni els serveis públics, ni tornar els crèdits per la compra d’un automòbil, ni tampoc es tornaran els préstecs dels estudiants i encara tindran menys diners per gastar en res i hi haurà retallades massives en els serveis públics essencials”.
La qüestió és si és possible una solució global. “Els costos humans de la pandèmia ja són immensurables i cal que tots els països treballin en col·laboració per protegir la gent i limitar el dany econòmic. Aquest és el moment d'actuar amb solidaritat”, conclou Kristalina Georgieva, directora gerent del Fons Monetari Internacional.
Considerant totes aquestes opinions, em quedo amb una de les cites preferides de Karl Popper: “No sabem: només podem conjecturar”. Però, per alguna raó, mentre anava escrivint aquest article m’ha vingut al cap la cançó de Jim Morrison (The Doors) que sona en les primeres imatges d’Apocalypse Now. This is the end: "Aquest és el final, bon amic / Aquest és el final, amic meu / El final dels plans que havíem elaborat / El final de tot el que queda / El final / Sense seguretat ni sorpresa / El final".