La reivindicació sobiranista catalana ha estat rebuda amb certa simpatia pels mitjans internacionals quan el dilema s’ha centrat en la qüestió estrictament democràtica, entre el dret a decidir dels catalans i la repressió dels ciutadans que volien votar. Tanmateix, alguna cosa falla en l’estratègia comunicativa del sobiranisme català quan un científic del prestigi i la popularitat de Thomas Piketty explica el conflicte català reproduint fil per randa tots els tòpics espanyolistes sobre una suposada insolidaritat dels catalans, que les xifres i els fets han desmentit reiteradament. Potser algú amb auctoritas acadèmica hauria de fer el favor a l’economista francès d’explicar-li com són les coses per evitar-li que la frivolitat amb què ha tractat un assumpte potser més complicat del que s’imagina posi en dubte el rigor amb què ha treballat el conjunt de la seva obra.

Thomas Piketty (Clichy, 1971) és el guru que es va posar de moda quan el 2014, amb el seu llibre El capital al segle XXI (RBA), relacionava com a vasos comunicants la concentració de la riquesa, l’augment de les desigualtats i la inestabilitat social i política. Alguns en vam enamorar i enlluernar, més que res perquè descrivia un problema que l'oficialitat política s’entestava a obviar. Va provocar el debat, va rebre entusiastes aplaudiments, fins i tot d’algun premi Nobel, i va vendre milions d’exemplars, la qual cosa, probablement, l’ha portat a augmentar la seva producció editorial, que, per cert, ja no ha estat tan felicitada. Ara, ha publicat Capital i ideologia (Ed. 62), on apareix un capítol titulat "El parany separatista i la síndrome catalana" on fa alguns comentaris sobre el conflicte català força agosarats i impropis d’una persona tan erudita i sàvia.

Qualsevol diria que Piketty ha begut de les fonts de Catalanisme i revolució burgesa, una obra de 1967 que el seu autor, Jordi Solé-Tura va matisar a mesura que van passar els anys. L’economista francès destaca que “el suport a una major autonomia regional és molt més marcat a mesura que pugem en la jerarquia de rendes i titulacions” i que “el suport a la independència radica de manera espectacular en les categories més afavorides”. Ras i curt, la causa catalana és cosa de rics. Aquí, l’economista no té en compte quelcom tan elemental com l’evolució demogràfica del país i la seva relació amb el sentit de pertinença. I cal anar amb compte quan es comparen nivells de renda amb posicions polítiques i nivell d’estudis. A Catalunya, els partits més aferrissadament antiautonomistes o antisobiranistes són els més conservadors i obtenen els seus millors resultats als barris més benestants. Les entitats més refractàries al procés sobiranista han estat les patronals empresarials i l’establishment financer. Pel que fa al nivell d’estudis, és arriscat extreure segons quines conclusions. Als Estats Units, van ser els electors amb menys estudis de Pennsilvània, Michigan i Wisconsin els que van donar la victòria a Donald Trump. O sigui que, aplicant la tesi Piketty, els que tenien més estudis i van votar per Hillary Clinton ―o a les primàries demòcrates per Bernie Sanders― ho feien en defensa d’interessos de classe? La interpretació és, si més no, temerària.

No deu saber Piketty que el govern espanyol ha impugnat quaranta lleis del Parlament que no eren per defensar privilegis de les classes afavorides, sinó tot el contrari: garantir els subministraments bàsics, aturar els desnonaments, lleis d’igualtat de gènere, de lluita contra el canvi climàtic i impostos als bancs i als rics

És complicat sostenir que les reivindicacions sobiranistes són essencialment econòmiques quan no s’ha viscut l’ofensiva nacionalista espanyola contra la llengua, contra la cultura, o directament contra l’autogovern, a més de la repressió i la persecució política dels dissidents. No deu saber Piketty que més de quaranta lleis del Parlament català han estat impugnades pel govern espanyol i no eren lleis per defensar privilegis de les classes afavorides, sinó tot el contrari: garantir els subministraments bàsics a famílies en situació de pobresa, aturar els desnonaments per raons humanitàries, lleis d’igualtat de gènere, de lluita contra el canvi climàtic i impostos als bancs, als propietaris de pisos buits, a les centrals nuclears, als operadors d’internet...

Potser el tradicional jacobinisme francès ha influït en Piketty a l’hora d’observar els catalans com una mena de tribu egoista i insolidària, com si la solidaritat només fos patrimoni d’un estat central imparcial, quan la realitat és tot el contrari. Sí que és cert que alguns cercles nacionalistes catalans han comès l’error de relacionar el dèficit fiscal català amb el sistema de subsidis a les regions suposadament més pobres. És un error primer perquè és mentida i en segon lloc perquè són aquests subsidis la coartada de les elits extractives de l’oligarquia capitalina per perpetuar-se. Només posaré un exemple. Els subsidis agraris a vuit comunitats suposen una despesa pública d’uns 200 milions d’euros, la xocolata del lloro si es compara amb els 65.000 milions del rescat a la banca o, per posar un exemple més quotidià però igualment escandalós, els 1.400 milions que ha cobrat Florentino Pérez, president d’ACS i del Reial Madrid, en concepte d’indemnització per aturar el seu fallit projecte Castor de magatzem de gas. No van fer bé el projecte, van provocar més de mil petits terratrèmols a la costa mediterrània i van angoixar els veïns. Va ser gràcies a les protestes dels veïns que el projecte es va cancel·lar i en comptes de demanar responsabilitats al constructor el van indemnitzar en un procediment ràpid, opac i ple d’irregularitats.

Efectivament, des de Catalunya s’ha denunciat un dèficit fiscal excessiu, però la protesta no ha estat mai pel que es paga, sinó pel que es deixa de rebre a canvi. Catalunya no és la regió més rica d’Espanya. A preus nominals, és la quarta del rànquing. Quan els catalans demanen poder gestionar els impostos no és per deixar de pagar-los, sinó per fer-los servir. Els governs de l’Estat ni tan sols compleixen el que ells mateixos han pressupostat. No hi ha manera, amb llei o sense, que s’atenguin les obligacions d’inversió en infraestructures. És insolidari l’abandonament a què es veuen sotmesos cada dia els milions de passatgers dels trens de Rodalies que s’espatllen més ara que fa cent anys, perquè llavors eren nous i ara són vells els trens, les vies i l’operador estatal. L’oligarquia estatal ha construït una xarxa ferroviària d’alta velocitat d’estructura radial amb el centre a Madrid, deficitària i infrautilitzada, per la qual ha cobrat comissions milionàries, i, en canvi, no tira endavant el corredor mediterrani que li reclamen quatre comunitats i la Unió Europea per por que el dinamisme del litoral li disputi l’hegemonia a la Meseta.

Dit això, quan Piketty sosté que “Espanya és un dels països més descentralitzats del món” i basa aquesta afirmació en el fet que a les comunitats autònomes els correspon gestionar el 50% de l’IRPF és quan queda més clar que algú l’ha entabanat. Com tothom sap, l’impost de la renda i tots els impostos importants els recapta l’Agència Tributària Estatal i el criteri de repartiment interpretant el sistema de finançament autonòmic no és homogeni. Hi ha prou estudis d’economistes espanyols i no catalans que posen de manifest l’estratègia de l’Administració central de l’Estat per “centrifugar” el dèficit a les regions que són les administracions que assumeixen la part fonamental de la despesa social. No doctor Piketty, no hi ha pràcticament autonomia ni en l’ingrés ni tampoc en la despesa, perquè la major part de transferències de l’Estat són finalistes i arriben etiquetades per pagar sous de funcionaris i funcionament de serveis. I, a més, l’Estat sol pagar tard i malament.

Quan, en declaracions fetes aquesta setmana a Madrid, el doctor Piketty sospita que els catalans volen esdevenir un paradís fiscal, hauria de saber que els catalans suporten la pressió fiscal més elevada de l’estat espanyol, en part també per decisió pròpia, és a dir, del Parlament català. Els catalans, a més, són contribuents principals a l’estat espanyol d’organitzacions solidàries i filantròpiques, Càritas, Intermón-Oxfam, Amnistia Internacional, Proactiva Open Arms... ja no diguem Òmnium Cultural. No, doctor Piketty. Els catalans, i aquest és un fet diferencial, estan acostumats a pagar per gairebé tot. El Delaware espanyol són les elits extractives conxorxades a Madrid. Els catalans només aspiren a ser bons veïns europeus com els danesos o els holandesos... pagaran el que calgui i a qui correspongui per aconseguir que els deixin ser com són i en pau.

S’il vous plaît, Dr. Piketty!