El baròmetre del CIS ha fet créixer les especulacions sobre una eventual repetició de les eleccions generals, atès que vaticinen una folgada victòria socialista propera a la majoria absoluta. La decisió depèn exclusivament de Pedro Sánchez que és qui suposadament sortiria guanyant amb l’operació i ja ha rebut el suport del món empresarial, amb la qual cosa quelcom que semblava arriscat i perillós i el súmmum de la inestabilitat política, de sobte ha esdevingut desitjable i fins i tot probable.

El CIS preveu que en unes noves eleccions, que serien a la tardor, el PSOE trauria gairebé el 40% dels vots i estaria en condicions de governar sol i de manera estable només amb el suport de socis còmodes com ara Compromís i el Partit Nacionalista Basc. El suport de Podemos, que segons l’enquesta cauria dos punts més, resultaria prescindible.

Alguns comentaristes han interpretat que l’enquesta cuinada sota la direcció del veterà estrateg socialista José Félix Tezanos té com a objectiu espantar Podemos perquè s’avingui a facilitar la investidura de Sánchez sense gaires exigències, quan el cert és que Sánchez no vol de cap manera haver de governar depenent de Pablo Iglesias. No vol Sánchez i no vol l’establishment polític-financer en el seu conjunt. Els poders fàctics consideren Podemos un partit enemic del règim que no pot ser incorporat als centres de decisió i comandament de l’Estat, per això va ser objecte de persecució des de les clavegueres per la policia política com ho van ser també els grups independentistes.

Significativament, Antonio Garamendi, president de la patronal CEOE, ha estat l’encarregat de beneir l’operació en nom del deep state. “Si hi ha eleccions, les enquestes diuen que s'aclaririen més les coses. Doncs potser és millor esperar a novembre i tenir un país més tranquil que un mes inestable a curt termini”, ha dit.

És obvi que l’únic acord ara per ara possible perquè Pedro Sánchez superés la investidura seria el suport de Podemos i del PNB i l’abstenció d’ERC i Bildu, una majoria que pronostica qualsevol cosa menys estabilitat. Les contradiccions en l’àmbit econòmic serien contínues i les tres dretes tornarien a competir en bel·ligerància per capitalitzar l’enderrocament del govern espanyol.

La repetició de les eleccions espanyoles que es veia com quelcom perillós i el súmmum de la inestabilitat ha esdevingut de sobte desitjat, probable i compte amb el suport dels poders fàctics per impedir la participació de Podemos en les decisions d’estat

Així doncs, l’actual correlació de forces al Congrés dels Diputats no aboca necessàriament a repetir les eleccions, Podemos farà el que calgui per evitar-ho, però des d’un punt de vista estratègic clarament partidista a Pedro Sánchez no li falten incentius per forçar els nous comicis. Només ha de tenir el coratge de fer-ho sabent que les enquestes no sempre l’encerten i que en castellà hi ha un refrany que diu “más vale pájaro en mano que ciento volando”. Sánchez va demostrar una certa valentia política quan es va negar a facilitar la investidura de Rajoy. Va preferir plegar, però la seva va ser una estratègia hàbil i encertada. Si no ho hagués fet, ara no seria líder del PSOE ni probablement es dedicaria a la política. Va arriscar i va poder tornar i quan tothom el donava per mort, va guanyar la moció de censura.

El més difícil per a Sánchez serà convèncer que no força la repetició d’eleccions per interès partidista i per no haver de pactar amb Podemos, que tindria la seva repercussió en l’electorat d’esquerres. Així que des d’ara i fins a la tardor, ens podem veure abocats a un llarg episodi de teatre polític de la pitjor categoria, en el qual Sánchez farà veure que les exigències de Podemos són inasumibles, que no està disposat a dependre dels independentistes i que són els altres partits els que amb la seva irresponsabilitat i manca de lleialtat i sentit d’estat fan inevitable les noves eleccions.

Hi hauria una manera d’evitar-ho més pròpia d’un espectacle burlesc impossible d’imaginar i per tant no passarà, però només de pensar-ho fa riure. Com seria que el 22 de juliol, per sorpresa, sense haver pactat res, en la primera votació els diputats de Podemos, Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i Bildu votessin a favor de la investidura de Sánchez malgrat que ell no volgués. Resultaria elegit en contra de la seva voluntat per majoria absolutíssima, sempre que també votessin a favor els diputats del PSOE i no es fessin enrere en veure la jugada.

Des de fa gairebé una dècada, la política espanyola està bloquejada a conseqüència del conflicte català. Fins i tot en cas de repetir eleccions, els comicis i la campanya electoral coincidirien amb la sentència del procés i les seves repercussions i segurament també amb veredictes de tribunals europeus, amb la qual cosa, res no està escrit i tot és possible.