Esquerra Republicana reivindica amb orgull el seu paper de suport al Govern de Pedro Sánchez. Els exconvergents que han fundat el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) volen recuperar l’estratègia pactista del pujolisme a Espanya. I quadres procedents de la CUP participen a Sobiranies en un punt de trobada amb Comuns/Podemos, ICV i republicans diversos. La qüestió és: Què fem amb Espanya? Marxem o ens quedem a reparar-la?

M’han interessat molt especialment unes declaracions a Vilaweb de Quim Arrufat, exdiputat de la CUP ara a Sobiranies: “S’hauria de conèixer molt millor l’Estat per dins. Les orelles i ulls que hi teníem a institucions clau com l’Exèrcit, Hisenda, o la Judicatura, on són ara? On són els Carles Viver i Pi-Sunyer d’ara? Hem tingut baixes. Això s’ha de suplir”. Recordo que aquesta idea sobre la necessitat de penetrar als llocs de poder de l’Estat també la tenia Pujol. Lamentava la manca de funcionaris catalans d’alt nivell sobretot a les forces armades, a la judicatura i al cos diplomàtic.

Admet Cambó en les seves memòries que quan Niceto Alcalá Zamora li va dir que “no podia ser a la vegada Bolívar de Catalunya i Bismark d’Espanya” va rebre “una estocada personal de gran efecte... que en el fons expressava una gran veritat”. El líder galleguista Xosé Manuel Beiras em deia en una entrevista de fa uns anys que la diferència entre els nacionalismes gallec i basc i el català era que els primers entenien la política espanyola com quelcom aliè i en tot cas instrumental, mentre que pels catalanistes la intervenció en política espanyola era quelcom consuetudinari.

Les iniciatives d’ERC, del PNC i de Sobiranies tenen recorregut sempre que sàpiguen convèncer els catalans que seran útils a Catalunya i a Madrid, però només seran útils a Madrid si poden intervenir amb totes les conseqüències i per això han de renunciar sincerament a la independència

Efectivament, des de Pi-Margall, tots els líders catalans que defensaven l’autogovern de Catalunya han intentat a més intervenir en els destins d’Espanya com si es tractés de quelcom propi. De fet, els catalans han votat sistemàticament a les forces que més podien influir en la governança espanyola. Primer la Lliga i ERC. Després de Franco amb el PSC de Narcís Serra. CiU va tenir els millors resultats quan Roca va liderar el Partido Reformista Democrático per a tota Espanya i, després, amb Duran Lleida quan els socialistes es van ensorrar. I ara a Catalunya guanya les eleccions generals el partit més ben disposat a col·laborar amb el Govern d’Espanya com és Esquerra Republicana.

Tanmateix, hi ha hagut un canvi de paradigma. La reacció catalana a una nova ofensiva de la dreta espanyola, que necessitava el conflicte amb Catalunya, ha provocat la metamorfosi del catalanisme majoritari en independentisme. Té la seva lògica atesa la involució, la repressió i la regressió democràtica. Ara bé, ser independentista no inhabilita però deslegitima per comprometre’s lleialment amb els destins d’Espanya. No es pot ser Bolívar de Catalunya i al mateix temps Bismark d’Espanya.

Observi’s com el principal atac al Govern de Pedro Sánchez, de la seva oposició externa i interna és a compte dels acords amb Esquerra Republicana, i també té la seva lògica. Cal ser objectius. Com vol tirar endavant el país amb gent que se’n vol anar? Recordo que van interpel·lar Leopoldo Calvo-Sotelo que, després del 23-F, va ser investit president del Govern espanyol amb els vots de Convergència i Unió. I Calvo-Sotelo va justificar el pacte amb Pujol i Roca argumentant que CiU aspirava a tenir tot l’autogovern possible... “tret de la independència”. Era la manera de dir que l’acord era completament legítim.

Així doncs, les iniciatives d’ERC, del PNC i de Sobiranies tenen recorregut sempre que sàpiguen convèncer els catalans que seran útils a Catalunya i a Madrid, però només seran útils a Madrid si poden intervenir-hi amb totes les conseqüències i per això, necessàriament, han de renunciar sincerament a la independència, perquè si no sempre seran considerats intrusos i amb raó. La qual cosa no s’ha de confondre amb una capitulació, sinó que ha de ser una iniciativa seductora per canviar Espanya. Hi ha mercat per això a Catalunya i a Espanya, tenint en compte que el sistema corrupte de la coalició felipista Borbón-González fa aigües pertot arreu. Cal no oblidar que les repúbliques espanyoles van començar a Catalunya. La pandèmia ha ajornat moltes qüestions pendents, monarquia inclosa, que tornaran plantejar-se a la tardor més calenta de les que hem viscut fins ara, i serà llavors quan els catalans hauran de decidir entre marxar o quedar-se, però exigint, sisplau, als seus representants que no els tornin a enganyar sobre els seus veritables objectius. No els ha de fer vergonya, tots els objectius són legítims.