Donant un cop d’ull a l’escena internacional es comprova fàcilment que la inestabilitat política és una epidèmia que s’ha escampat arreu del món occidental, als Estats Units i al Regne Unit, a diversos països de la Unió Europea, com França i Espanya, i també a estats membres enfrontats amb la mateixa Unió com Itàlia, Hongria i Polònia.

El fenomen té bastant a veure amb el fet que la política ha deixat de ser una confrontació de propostes ideològiques per resoldre els problemes de la gent i millorar les seves condicions de vida. La política ha esdevingut una estricta disputa del poder pel poder aliena als interessos generals que està anorreant les esperances de canvi i, per tant, dispara la crispació i atia els conflictes davant una democràcia cada cop més fictícia.

Un exemple paradigmàtic és el de Grècia, on acaba de guanyar les eleccions el mateix partit que va propiciar la ruïna del país amb una corrupció generalitzada i institucionalitzada. Kiriakos Mitsotakis, el nou primer ministre, pertany a una dinastia de polítics grecs ―el seu pare també va ser primer ministre― i en el seu brillant currículum no falten vincles amb el món financer internacional. Però Mitsotakis ha guanyat després que Alexis Tsipras i el partit Syriza, que va sorgir com la gran esperança dels que estaven disposats a rebel·lar-se contra les imposicions de la troica europea, provoqués un enorme desencís en convertir-se en alumne aplicat dels homes de negre. Més del 44% dels grecs s’han negat a anar a votar en un país amb sufragi obligatori sota pena de multa. Òbviament ha estat bona part de l’esquerra la que ha preferit optar per la desobediència perquè no li tornessin a prendre el pèl. Mitsotakis no ho tindrà fàcil per governar un país tan desencisat que ha comprovat que la seva veu ja no compta per res.

El que ha passat a Grècia té bastant a veure amb la reacció dels italians votant aquelles opcions polítiques que feien bandera de la desobediència a les directrius europees després que Berlín imposés un primer ministre i intentés continuar decidint la composició del gabinet. Ara, l’ultraconservador Salvini desafia el projecte europeista. I no està sol, perquè Hongria i Polònia s’han afegit al repte.

La política ha esdevingut una estricta disputa del poder pel poder aliena als interessos generals que està anorreant les esperances de canvi i, per tant, dispara la crispació i atia els conflictes davant una democràcia cada cop més fictícia

La lluita pel poder s’ha fet especialment ferotge i sense escrúpols ni vergonya dins dels mateixos partits com hem vist aquí i com estan demostrant els conservadors britànics bloquejant la política del Regne Unit durant gairebé un lustre amb el pretext del Brexit, que com a dany col·lateral ―que tant se’ls fot― han infligit una profunda ferida a la Unió Europea.

La crisi política a França va fer saltar pels aires el sistema tradicional de partits, però la novetat de la République en Marche d’Emmanuel Macron s’ha revelat com més del mateix de sempre. Ha deixat totes les preguntes sense resposta fins al punt de caure electoralment d'entrada en benefici de l’extrema dreta i sense saber com aturar la violenta rebel·lió del moviment de les armilles grogues.

Als Estats Units, el Partit Demòcrata, amb majoria a la Cambra de Representants, ha declarat la guerra al president Donald Trump amenaçant amb un impossible impeachment, però no ha estat capaç d'elaborar una alternativa política davant la involució en drets i llibertats que ha practicat el seu adversari. Està més ocupat en les batalles internes que lliuren dues dotzenes de candidats que es postulen per la nominació de cara a les presidencials del 2020.

I el cas d’Espanya també és paradigmàtic per extreure conclusions. No hi ha govern estable pràcticament des que va esclatar la crisi. Han caigut governs, es va haver de repetir eleccions i no es veu a hores d’ara com s’ha de superar una situació d’inestabilitat política, que porta camí d’eternitzar-se. Les eleccions del 28 d’abril van registrar una mobilització de les esquerres per impedir l’accés d’unes dretes radicalitzades al poder. L’electorat es va pronunciar per un Govern d’esquerres i per una sortida dialogada al conflicte amb Catalunya. Tanmateix, observant l’evolució de les negociacions convida a sospitar que algú amb més poder que Pedro Sánchez li ha prohibit el pacte amb Podemos i les altres forces d’esquerres. Sembla que el record del Front Popular encara és tabú en el règim del 78. Potser li han repetit a Sánchez allò de “no ganamos una guerra para esto”.

El líder socialista ja ha començat a posar el conflicte català com a pretext quan ha estat la primera i immediata renúncia de Pablo Iglesias. Observi’s que el 2016 els poders fàctics van pressionar fins a l’extrem el PSOE perquè facilités la investidura de Mariano Rajoy i ara, en canvi, no pressionen el PP perquè faci el mateix en nom de l’estabilitat política, sinó que defensen indissimuladament la repetició d’eleccions. Lògic, unes noves eleccions donen una nova oportunitat a les dretes i en tot cas, segons els sondejos, farien perdre a Podemos la força decisiva que ara té l’únic partit d’àmbit espanyol que reivindica la república.

A Espanya i a França i a Itàlia i al Regne Unit i als Estats Units d’Amèrica la crisi política ve determinada per la incapacitat dels governs per resoldre els problemes i això és conseqüència de la seva subordinació a poders a l’ombra que sense haver estat elegits democràticament controlen el sistema, decideixen polítiques, tutelen els governants i perverteixen la voluntat democràticament expressada, amb la qual cosa generen conflicte i inestabilitat. Ho ha escrit Bernie Sanders sobre els Estats Units i val per a tothom: “No és el Congrés qui regula Wall Street, sinó que és Wall Street qui regula el Congrés”. Conclusió: l’establishment, els poders fàctics politicofinancers, són paradoxalment el principal factor d’inestabilitat política.