De Pedro Sánchez se'n desconeix la ideologia, però s’ha de reconèixer que demostra tenir més coratge polític i instint de supervivència del que és habitual en la política espanyola. Ningú com ell ha mort i ressuscitat tantes vegades en condicions tan difícils. Amb el canvi de Govern anunciat dissabte i els canvis que prepara per al 40è Congrés del PSOE, previst per al mes d’octubre, podria dir-se que es disposa a jubilar definitivament totes les velles guàrdies socialistes que li feien la guitza. I ho fa imposant una nova fornada de ministres i dirigents que li seran fidels perquè li deuran el càrrec que bona part d’ells no havien mai somiat. És el 'PSOE Next Generation'.

Gairebé tots els nous ministres van entrar en política o es van fer militants socialistes quan Felipe González i Alfonso Guerra ja havien desaparegut de l’escenari. Ara quan els felipistes, guerristes i tutti quanti rondinin, els nous dirigents preguntaran qui són i Sánchez podrà respondre “ladran, luego cabalgamos”.

Observi's també que dels set nous ministres, només un, Fèlix Bolaños, home d’estricte confiança de Sánchez, formava part del que podríem dir el Poder Central. Pilar Llop, la nova titular de Justícia era diputada regional, i com a tal presidía el Senat. Tota la resta treballava ben lluny de les conspiracions madrilenyes, entregats a responsabilitats autonòmiques, municipals o diplomàtiques i ha estat Sánchez qui els ha anat a buscar i no al revés.

Pedro Sánchez jubila definitivament totes les velles guàrdies socialistes. I ho fa imposant una nova fornada de ministres i dirigents que li seran fidels perquè li deuran el càrrec que bona part d’ells no havien mai sommiat. És el 'PSOE Next Generation'

Des d’un bon principi, Sánchez ha crescut en contra de la vella guàrdia socialista. Va guanyar la secretaria general sempre contra pesos pesats del partit, com Eduardo Madina. Es va negar a facilitar la investidura de Mariano Rajoy, rebel·lant-se contra les pressions de l’establishment. Va renunciar, però va tornar a guanyar el 39è Congrés contra el sanedrí polític i mediàtic que apostava fervorosament per Susana Díaz. I malgrat haver obtingut com a candidat els pitjors resultats electorals del PSOE, s’ha mantingut al capdavant del partit, gràcies a l’audàcia de la moció de censura a Rajoy que el va catapultar al poder i després li va proporcionar dues victòries electorals, molt minses, però suficients per mantenir-se.

Després de la derrota soferta pel PSOE a les eleccions madrilenyes, Sánchez es va decidir a passar a l’ofensiva per recuperar la iniciativa política. Va decretar els indults dels presos polítics catalans per moltes raons, però sobretot per assegurar-se l’estabilitat amb el suport d’Esquerra Republicana, ha tancat un principi d’acord per a la reforma de les pensions, ha tirat endavant la llei del canvi climàtic, la llei de l’eutanàsia, ha deixat que Podemos s’apunti la llei Trans... Ara cal veure si és tan atrevit com per resoldre el conflicte català o, si més no, ressituar-lo definitivament en l’àmbit de la política, amb una taula de diàleg que tothom observa amb escepticisme. És on se la juga més.

I pel que fa als ministres catalans, es pot esperar de Miquel Iceta que no es faci perdonar els seus orígens i actui com a ministre d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic com ell sap que és. I a Raquel Sánchez, alcaldessa de Gavà esdevinguda ministra de Transports, que com tothom sap no és indepe, no cal demanar-li que faci el que no creu. Si aconsegueix resoldre el drama de rodalies i finalment l'R3 esdevé el metro regional amb doble via fins a Vic -hi ha els 4.000 milions eternament pendents-, jo signaria perquè li dediquessin un monument.