Un any després de l’assalt al Capitoli, el president dels Estats Units va rememorar aquell episodi proclamant el triomf de la democràcia sobre els insurrectes, però al final del discurs la conclusió va ser que la democràcia continua amenaçada. “Ara depèn de tots nosaltres, de 'nosaltres, el poble', defensar l'imperi de la llei, preservar la flama de la democràcia, mantenir viva la promesa dels Estats Units. Aquesta promesa està en risc, atacada per les forces que valoren la força bruta per sobre de la salut democràtica, la por sobre l'esperança, el benefici personal sobre el bé públic. No us equivoqueu sobre això: vivim en un punt d'inflexió a la història”. Els editorials del New York Times i del Washington Post coincidien a convocar la gent a mobilitzar-se quotidianament en defensa de la democràcia. El diari The Guardian va publicar la setmana passada dos articles alarmants que advertien de la possibilitat que la democràcia entri en una fase de regressió als Estats Units i, fins i tot, que la primera potència esdevingui dins d’aquesta mateixa dècada una dictadura. Sembla una barbaritat, però Thomas Homer-Dixon, investigador de referència de la Universitat Royal Roads de la Colúmbia Britànica, recorda que ningú va creure que Donald Trump arribaria a president. “Vivim en un món ―diu― on l’absurd esdevé real i l’horrible és un lloc comú”. Espantat per la possibilitat que Trump torni a ser elegit president, Homer-Dixon preveu que “per al 2025, la democràcia als Estats Units podria col·lapsar, causant una inestabilitat política domèstica extrema, inclosa la violència civil generalitzada i per al 2030, si no abans, el país podria estar governat per una dictadura de dretes”. No és l’únic que pensa així. L’escriptor Stephen Marche assegura que “la propera guerra civil als EUA ja és aquí, simplement ens neguem a veure-la”. La seva tesi és que hi ha problemes estructurals i immediats fins al punt que el sistema legal esdevé menys legítim cada dia i la confiança en les institucions decau. I llavors alerta: “Les milícies s’entrenen i s’estan armant preparant-se per a la caiguda de la República”.

El cert és que als Estats Units les amenaces a membres del Congrés han crescut un 107%. La tensió a totes dues cambres és més elevada que mai. Pocs líders republicans han tingut el coratge de rebel·lar-se contra Trump. Els governadors republicans tornen a modificar els districtes i les normes electorals per impedir que les minories puguin votar... Però el que està passant als Estats Units també ho estem vivint a Europa. Diputats a l’Assemblea Nacional Francesa reben constantment amenaces de mort segons com votin. I s’estan produint pronunciaments antidemocràtics arreu. A França els militars escriuen cartes advertint d’una imminent guerra civil, presentant-se com a salvadors. S’han detectat organitzacions d’extrema dreta infiltrades en les policies dels països democràtics. A Espanya no cal dir-ho, perquè no és exactament una infiltració... La dreta més nostàlgica del franquisme s’ha apoderat de les institucions i ha pervertit l’esperit constitucional. Els feixistes tornen a la càrrega, no se n'amaguen, estan orgullosos de ser-ho i exhibeixen la seva determinació, mentre els demòcrates, com en els anys trenta, adopten una actitud claudicant i a la defensiva.

Es parla de guerra civil als Estats Units i a França; a Espanya els franquistes presumeixen del seu poder i l’exerceixen; l’extrema dreta s’infiltra a les institucions, a l’exèrcit i a la policia... i els demòcrates, com en els anys trenta, adopten una actitud claudicant

Un exemple paradigmàtic de la setmana passada a França. El president Macron va col·locar la bandera europea a l’Arc de Triomf per simbolitzar la presidència francesa de la Unió. S’ha sentit obligat a retirar-la... per pressions de l’extrema dreta!!! A Espanya, l’únic país europeu on el feixisme va triomfar, els franquistes tornen a presumir del seu poder i l’exerceixen. Fa uns anys l’alcalde de Madrid no s’hauria atrevit a escarnir una escriptora de referència com Almudena Grandes pel seu antifranquisme. Ara sí, ara José Luis Martínez-Almeida necessita fer-ho per tenir contents els seus aliats i no té vergonya.

A Catalunya, un jutge es permet cridar impunement a la prevaricació: “Tal vez va siendo hora de que los jueces desestimemos cualquier petición de la Generalitat de Cataluña, tengan o no razón”, i s’ho pot permetre perquè se sent secundat. Els jutges, els fiscals i els policies que han perpetrat la repressió mitjançant una justícia arbitrària i desmentida pels tribunals europeus han estat condecorats i/o promocionats. Al capdavall, va ser el Tribunal Suprem qui va reconèixer Franco com a cap de l’Estat des de l’1 d’octubre de 1936, una manera obscena de legalitzar el cop d’estat. I a continuació, els tribunals espanyols impedeixen canviar el nom d’un carrer dedicat al general Millán Astray, aquell que cridava “¡Viva la muerte!” o obliguen a mantenir l’homenatge a los Caídos de la División Azul, que van ajudar els nazis. I mentre a Catalunya hi ha milers de represaliats per defensar les seves idees, els falangistes que van atacar violentament Blanquerna segueixen voltant pel món. Amb tot plegat, no ha d’estranyar gens que el cap de l’oposició, Pablo Casado, assistís a una missa en homenatge al dictador Franco i al falangista Primo de Rivera, tenint en compte que Vox continua arrabassant-li vots.

Timothy Snyder és historiador de la Universitat de Yale i un referent pel que fa a l’estudi de l’ascens del feixisme al segle XX. Al seu opuscle, ja citat altres vegades en aquesta columna, Sobre la tirania, crida a no repetir els errors del segle XX. Després ha escrit El camí cap a la no llibertat, insistint en el fet que la democràcia no és irreversible. Sosté que “a causa del nivell de riquesa assolit per uns quants, a causa de la desigualtat i la capacitat dels diners de moure's més enllà de les seves fronteres, tenim una mena d'internacional d'oligarques que està jugant amb les democràcies, les pròpies i les alienes”. I alerta: “Hem de reaccionar!”.