En complir-se cinc anys del relleu de Joan Carles I per Felip VI al capdavant de l’Estat, hem hagut de suportar tota la parafernàlia reverencial dels mitjans de l’establishment competint entre ells per veure qui era més més obedient amb les consignes d’exaltació a la monarquia. És interessant subratllar que, en aquesta ocasió, els elogis desmesurats es referien tant o més a la monarquia que al monarca, senyal que el que més angoixa és la continuïtat del règim.

Per exagerades i fins i tot repugnants que siguin les adulacions, difícilment es pot amagar la realitat. Un rei estimat pel poble tindria en els seus primers cinc anys de regnat el balanç més entusiasta i, vet aquí que des que es va coronar Felip VI, la seva reputació i la de la monarquia ha passat del no-res a la més absoluta misèria. Les demostracions de suport i afecte es nota que són tan artificials que recorden els actos de desagravio que s’autorganitzava Franco.

Certament, bona part dels problemes anaven en el pack de l’herència. L’abdicació de Joan Carles I va ser un acte de servei, sembla que en absolut voluntari, per assegurar la continuïtat de l’empresa familiar. Es va fer acceleradament i gairebé en secret en comprovar que l’ascens fulgurant de Podemos i de l’independentisme català suposava tota una amenaça al règim. Tot va ser tan precipitat que experts constitucionalistes han posat en dubte la legalitat del procediment, molt especialment el traspàs de poders com a capità general i cap de les Forces Armades. Els mateixos que acusen de cop d’estat els fets d’octubre al Parlament de Catalunya, avalen el relleu al capdavant de l’Estat que es va fer impedint el debat parlamentari. La coronació de Felip VI ha estat la més trista que es recorda, sense els fastos propis de les celebracions de la reialesa, sense reis ni reines ni princeses; de fet, sense convidats internacionals.

En cinc anys de marge,  Felip VI no ha estat capaç de remuntar el desprestigi de la institució que representa i, en canvi, les mobilitzacions republicanes creixen considerablement. El CIS no pregunta sobre partidaris de la monarquia o la república, no fos cas que Sa Majestat s’ofengués, i El Confidencial, que no sembla precisament un mitjà amic de revolucions, ha publicat una enquesta en la qual el suport a la monarquia només supera en 8 dècimes el 50%, però preveu un futur difícil per a la institució quan dos terços dels joves espanyols prefereixen la República.

A l’octubre de 2017, la monarquia borbònica s’estava morint, però des del discurs del 3 d’octubre, Felip VI encarna més que mai la unitat d’Espanya i ha convertit els republicans en antiespanyols. I si els catalans el que van fer va ser mossegar l’ham?

Em sap greu haver de dir-ho, però observant enquestes i posicionaments, si algun fet ha millorat al conjunt d’Espanya la popularitat del Rei va ser el seu discurs del 3 d’octubre de 2017, quan va prendre partit contra les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. Felip VI va voler aprofitar els fets de Catalunya per fer un discurs que el legitimés, com el seu pare es va legitimar amb el que va fer durant el cop d’estat del 23-F. Certament són discursos incomparables en situacions diametralment diferents, però en tots dos casos l’objectiu prioritari no era pas salvar la Constitució, sinó la monarquia. De fet, la Constitució va ser traspassada quan estableix que el Rei “arbitra i modera”, quan el que va fer va ser prendre partit i radicalitzar la situació.

A l’octubre de 2017, la monarquia borbònica s’estava morint i Felip VI i els seus assessors van trobar en el conflicte català l’ocasió de rehabilitar-se. Comptaven que a Catalunya i segurament al País Basc la seva intervenció no agradaria, però seria molt celebrat a l’Espanya de l’“A por ellos” si aconseguia embolicar-se amb la bandera rojigualda en un moment molt oportú. Des del 3 d’octubre, el Rei encarna més que mai la unitat d’Espanya i ha convertit els republicans en antiespanyols. Ser ara republicà a Espanya és com donar suport als catalans i a la independència. Són, si fa no fa, traïdors a la pàtria, com en temps de Franco. Fins i tot Podemos ha relegat progressivament la qüestió republicana als seus discursos.

Sí, sí. Sap greu dir-ho així, però el procés li ha anat de perles a Felip VI. Ha d’estar molt agraït als catalans, que l’han convertit en un heroi a la resta d’Espanya quan semblava que no trigaria a fer les maletes com el seu besavi. De fet, sempre he dubtat sobre això: I si resulta que els catalans no han fet altra cosa que mossegar l’ham?