Mai no hi ha res escrit per endavant ni es pot preveure quins efectes tindran demà les decisions que es prenen avui. Segurament, els estrategs miops de la Moncloa van pensar que fent un Consell de Ministres a Barcelona que repartís xavalla per a Rodalies o per a qualsevol de les infraestructures obsoletes, apareixeria Pedro Sánchez com un generós Pare Noel capaç d’asserenar els ànims sobiranistes i neutralitzar políticament el procés. I resulta que passarà tot el contrari. Lluny de rebaixar el conflicte, l’atiaran de mala manera. Les conseqüències són imprevisibles però estremidores.

Massa tard s’ha adonat el govern espanyol de l’immens error que ha comès. Ja no es pot permetre fer marxa enrere, perquè seria tant com claudicar, i el que havia de ser un gest de simpatia es convertirà en una demostració de força contra els que surtin a protestar, que no millorarà l’auctoritas del govern espanyol i sí que alimentarà, en canvi, aquesta imatge autoritària i repressora de l’estat espanyol que comenta tota la premsa internacional, també ara amb govern suposadament progressista.

Els prolegòmens no poden ser més oportuns. El Tribunal Constitucional continua avalant totes les decisions del Tribunal Suprem i sempre per unanimitat. Ni un sol vot particular davant d’actuacions del Suprem que sí que han estat qüestionades pels juristes més prestigiosos d’Espanya, i en el cas de la presidència de Carles Puigdemont, fins i tot discrepant del Consell d’Estat. Aquesta setmana, el tribunal que ha d’exercir d’àrbitre ha confirmat la prohibició a Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Jordi Sànchez, Josep Rull i Raül Romeva que exerceixin la seva funció de diputats al Parlament per a la qual van ser legítimament elegits. Això passa mentre Jordi Sánchez, Jordi Turull, Joaquim Forn i Josep Rull mantenen una dramàtica vaga de fam ―que ja requereix atenció mèdica permanent― en protesta pel bloqueig dels seus recursos al Constitucional. En aquestes circumstàncies, se celebrarà el Consell de Ministres a Barcelona, amb la conseqüent protesta multitudinària al carrer, amb els CDR tan disposats a la batalla com els francesos de les armilles grogues, i mil policies espanyols desplaçats en condicions deplorables perquè descarreguin tota la seva ràbia contra els manifestants. Un altre moment explosiu amb tots els ingredients d’una tempesta perfecta.

La prioritat de Pedro Sánchez era apaivagar el conflicte amb Catalunya, però el cap de l’Executiu no ha sabut, no ha pogut o no li han deixat redreçar una situació que empitjora cada dia i que fa pensar tothom que el pitjor està per venir

Potser algun dia coneixerem tots els detalls de com es va organitzar el relleu a la presidència del govern espanyol en forma de moció de censura contra Mariano Rajoy. El que no hi ha dubte es que la prioritat de Pedro Sánchez era apaivagar el conflicte amb Catalunya, però el cap de l’Executiu no ha sabut, no ha pogut o no li han deixat redreçar una situació que empitjora cada dia i que fa pensar tothom, com deia Joaquim Nadal, que el pitjor està per venir, perquè cada esdeveniment genera noves complicacions.

Després del resultat de les eleccions andaluses, Pedro Sánchez es troba atrapat per la seva pròpia gent. Faci el que faci perd suports per una o altra banda. L’excusa de Susana Díaz per justificar la seva derrota ha estat “no haver parlat prou de Catalunya durant la campanya” com van fer els seus adversaris de la dreta. Aquest missatge és una manera de dir que ha perdut per culpa de la suposada aliança de Pedro Sánchez amb els independentistes. Sigui o no sigui cert, el cas és que el que es va denominar “efecte Sánchez” no millora les expectatives del PSOE en l’àmbit territorial. Fins i tot el PSC ha detectat a les enquestes que la seva implicació en el govern d’Espanya no li està reportant increments substancials com en els temps de González i Zapatero. Així que, per si de cas, tots els barons socialistes que s’hi juguen la presidència d’una comunitat autònoma o una alcaldia s’han afanyat a desmarcar-se del seu presumpte líder. Emilio García-Page (Castella-La Manxa), Javier Lambán (Aragó) i Guillermo Fernádnez Vara (Extremadura) ja s’han entregat en cos i ànima al festival d’amenaces i ofenses no només antisobiranistes, sinó directament anticatalanes. D’aquí ve que Sánchez es veiés obligat aquesta setmana al Congrés dels Diputats a aixecar el to de les seves amenaces, que automàticament van ser multiplicades pels líders de les dretes, cada cop més extremes. En resum, més llenya a un foc que, com els incendis forestals de Califòrnia, no es poden apagar amb els mitjans habituals, sinó provocant un altre incendi en direcció contrària perquè es neutralitzin mútuament.