Que els socialistes recuperarien el control de la Diputació de Barcelona estava cantat des de les eleccions del 26 de maig. Anava en el pack de l’acord polític que va lliurar l’alcaldia de la capital a Ada Colau que els comuns no farien res per impedir que el PSC tornés a presidir la corporació provincial que al llarg dels anys més serveis ha prestat al Partit dels Socialistes.

Per entendre la guia que ve a continuació cal recordar que PSC i ERC tenen 16 diputats provincials; JxCat en té 7; els comuns, 5; Ciutadans, 4; el PP, 2, i Tot per Terrassa, 1.

Per què el PSC ha pactat amb Junts per Catalunya i no amb els comuns

El PSC ha pactat amb Junts per Catalunya perquè sumant els seus escons, 23 vots, articulaven una minoria majoritària sense alternativa. Amb els comuns, el PSC només sumava 21 i amb el bloc del 155, és a dir, amb Ciutadans i PP, només 22. O sigui, sempre menys que ERC més JxCat, que també sumen 23. La suma d’ERC amb comuns i Ciutadans i/o el PP era políticament inviable.

Per què Junts per Catalunya ha pactat amb el PSC i no amb Esquerra

Perquè era l'única manera amb la qual els postconvergents podien mantenir unes quotes de poder institucional fonamentals no només per les cadires i els llocs de treball, sinó també per continuar donant suport als seus alcaldes que són els que asseguren el manteniment de la implantació territorial del partit en aquests moments tan difícils i incerts. Si JxCat i ERC es posaven d’acord i sumaven 23 escons, automàticament es posava en marxa la majoria alternativa per impedir una Diputació independentista, tal com ha passat a l’ajuntament de la capital, i en aquest cas JxCat es quedava sense res.

Núria Marín no és independentista, ni ho serà, però la seva política ha estat integradora i conciliadora

Per què el PSC no ha pactat amb ERC i amb els comuns i sí amb JxCat

Des del tripartit, el PSC té terminantment prohibit tornar a pactar amb ERC res que sigui important i des del procés encara més. Però no és només això. ERC creix considerablement als feus socialistes i ha esdevingut pràcticament l’únic rival que amenaça la seva hegemonia en l’àmbit de l’esquerra, com es va demostrar a les eleccions generals i en bona part també a les municipals. Així que la consigna del PSC és impedir com sigui que els republicans continuïn creixent. En aquest sentit, JxCat pràcticament no disputa vots al PSC i en canvi sí que frena la penetració dels republicans en feus socialistes.

El que ha passat a la Diputació de Barcelona és el paradigma de la politiqueria partidista catalana i la resta són expressions de dinàmiques locals que confirmen la regla. Amb tot, el ple de la corporació ha ofert una imatge significativa. Celestino Corbacho, exalcalde de l’Hospitalet de Llobregat, exsocialista i ara amb Ciutadans, s’ha vist obligat a entregar el bastó de comandament a la seva successora, Núria Marín, l’actual alcaldessa de l’Hospitalet.

Núria Marín és socialista, no és independentista, ni ho serà, però la seva política a la segona ciutat del país ha estat integradora i conciliadora. No ha caigut al parany de dividir la societat per treure profit electoral com ha fet el partit on s’ha refugiat el seu antecessor. Ans el contrari, ha defensat amb fets la promoció del català com la llengua pròpia del país en un àmbit predominantment castellanoparlant que és on més falta fa. Sense l’aportació integradora al cultural, al social i l'urbanístic d’alcaldes socialistes de l’àrea metropolitana de Barcelona com Antonio Balmón, Antoni Poveda o Núria Parlon el país hauria estat un altre, segurament molt pitjor, i això és una cosa que el sobiranisme català hauria de tenir molt present. Crec, sincerament, que als que cridaven durant el ple de la Diputació davant l’edifici de la Rambla Catalunya, els arbres no els deixen veure el bosc. Enhorabona, Núria.