La victòria de Carles Puigdemont a les eleccions europees i els magnífics resultats d’Esquerra Republicana a les eleccions municipals confirmen que l’independentisme s’ha situat definitivament a la centralitat política de Catalunya. Encara tot és obert però per primer cop els independentistes estan en condicions d’accedir a les alcaldies de les quatre capitals catalanes. Això vol dir que el Partit Socialista, que és el partit encarregat de gestionar des del govern espanyol el conflicte amb Catalunya, haurà de trobar sí o sí un marc d’interlocució amb el sobiranisme català. I una de les primeres decisions que haurà de prendre serà precisament si pot col·laborar políticament amb Esquerra Republicana als ajuntaments. Si ho fa, pot salvar algunes alcaldies per al PSC i imposar el diàleg polític i invertir en la transversalitat. Si no ho fa, esdevindrà líder en solitari del bloc del 155 a Catalunya, que és un paper que no li escau ni li convé, però de temptacions no li'n faltaran.

Alerta amb Barcelona. ERC ha aconseguit un resultat extraordinari. Ernest Maragall s’ha guanyat a pols l’alcaldia i el més lògic serà que arribi a un acord generós amb Ada Colau i que Junts per Catalunya no es faci pregar gaire perquè no s’hi val a badar. Socialistes i Ciutadans estan en condicions d’entregar l’alcaldia a Colau amb l’únic argument d’impedir una Barcelona governada pels independentistes. Seria tot molt retorçat, però, per si de cas, Jaume Collboni ja va dir anit que “els independentites no són majoria a l’Ajuntament”.

Puigdemont dispara el vot de la dignitat i per primer cop l’independentisme està en condicions de governar a les quatre capitals catalanes

Pel que fa a la correlació de forces interna de Catalunya, l’independentisme declarat s’ha situat pràcticament al 50% però a més d’això hi ha hagut un vot que podríem descriure com de "dignitat" a Carles Puigdemont, que transcendeix els partits. Si Puigdemont ha tingut molts més vots que el seu partit, vol dir que molts electors que han votat altres opcions a les municipals han volgut reivindicar la figura del president a l’exili destituït pel 155. I no només han estat votants de partits independentistes. En tot cas, Puigdemont, Comín, Junqueras i, probablement, Ponsatí, seran eurodiputats i convertiran la qüestió catalana en un afer de transcendència europea. Les institucions hauran de respondre a tota la batalla politicojurídica que els ve a sobre, després que els catalans en general i els independentistes en particular han fet una professió de fe europeista just quan l’euroescepticisme i l’eurofòbia han crescut de forma alarmant.

I pel que fa al conjunt de l’independentisme, el triomf de Carles Puigdemont no pot ocultar l’avenç d’ERC al territori, que ara domina tot allò que abans controlava Convergència i una mica més. ERC no ha volgut la unitat perquè volia aglutinar la unitat i el cert és que la seva estratègia ha tingut èxit. És probable que els republicans tinguin pressa ara a eixamplar el seu creixement, forçar eleccions anticipades a Catalunya i guanyar tot sols la Generalitat. És fins a cert punt lògic que ho facin. I fins i tot pot ser convenient atès que al Govern d’ara, internament, prima més la rivalitat que la col·laboració. Hauràn de fer be els càlculs, però, perquè ja s’ha vist que Junts per Catalunya cedeix terreny, però Carles Puigdemont, no. Ha quedat clar, com sostenia ERC, que per separat sumen més que junts, però també que ERC i JxCat no són res l’un sense l’altre.