Ada Colau repetirà tant sí com no com a alcaldessa de Barcelona perquè té els suports necessaris i perquè no té una alternativa aritmètica. Si no és alcaldessa, què seria de Colau? Doncs alcaldessa. No cal donar-li més voltes. I, efectivament, això és i serà una enorme putada ―ho sento, no he trobat un sinònim millor― per a l’Ernest Maragall, que ha obtingut una treballada victòria i no es mereix aquest mal tràngol. Però és el que hi ha. L’aritmètica és una ciència exacta. Per molta comèdia que facin d’aquí al 15 de juny, Colau serà alcaldessa i, per molt greu que sàpiga, Maragall no serà alcalde. El que encara està per decidir és si Colau serà alcaldessa amb els vots del PSC i Ciutadans o amb els vots d’ERC i Junts per Catalunya. I han estat els socialistes, més experimentats, els qui s'han adonat que amb aquest dilema el que està en joc no és només Barcelona, sinó el poder municipal a tot Catalunya.

L’acord del PSC amb els Comuns amb el suport de Ciutadans asseguraria al PSC a més de cogovernar Barcelona, recuperar la presidència de la Diputació, que tothom sap quina importància històrica ha tingut per als socialistes. També, garantir-se, pràcticament, l’alcaldia de Tarragona, malgrat la pèrdua de suports que ha patit l’alcalde Ballesteros després de governar amb Ciutadans i PP i cobrir-se de glòria amb els Jocs del Mediterrani. Hi ha, a més, una llarga llista de municipis importants on el PSC corre el risc de no governar si no aconsegueix el suport de Comuns, com són, entre altres, Sabadell, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern, Parets del Vallès o Malgrat de Mar, per posar només uns exemples.

Si ERC supera el tràngol de Barcelona, l'acord amb els Comuns li suposaria la meitat del govern de la capital, la Diputació, l'alcaldia de Tarragona...

En canvi, si ERC és capaç de superar el tràngol de Barcelona, fa el cor fort i en comptes de fer-se mala sang aplica estrictes criteris de poder territorial com fan els socialistes, l’acord amb els Comuns suposaria per als republicans la meitat del govern de la capital catalana, la Diputació i els seus superàvits, l’alcaldia de Tarragona i, probablement, les dels 85 municipis on ha guanyat sense majoria absoluta. No només això. Si l’estratègia d’ERC té com a objectiu continuar guanyant terreny als feus socialistes, estarà en condicions de desplaçar el PSC i governar amb els Comuns a ciutats tan emblemàtiques com el Prat, Sant Feliu de Llobregat, Montcada i Reixac, Pallejà o Parets del Vallès.

No cal dir que, des del punt de vista del conflicte polític entre Catalunya i Espanya, serà tot molt diferent si el sobiranisme governa les quatre capitals, les quatre diputacions i la immensa majoria de municipis, que si les ciutats més importants són governades pels socialistes amb el suport de Comuns i Ciutadans. Ara bé, perquè el sobiranisme aconsegueixi l’hegemonia territorial serà necessària la contribució de Junts per Catalunya i ara mateix no està gens clar quina és la seva estratègia. Si ERC es decidís finalment per acceptar Colau com a alcaldessa i entrar al govern de la ciutat per després traslladar el pacte a la resta del territori, a JxCat li pertocaria donar el seu suport a Colau tan gratuït com ha promès Manuel Valls, precisament per tal d’evitar que el pacte es faci amb PSC i Ciutadans. Se suposa que al partit de Carles Puigdemont, que sempre ha apostat per la unitat sobiranista, també l’interessen els pactes arreu del territori que tenyeixin de groc pobles, ciutats i diputacions. Al capdavall, el dilema és si els sobiranistes porten els Comuns al seu terreny o els entreguen definitivament als socialistes.