Tornem al tòpic de Napoleó que va deixar dit: “Quan vull resoldre un problema, nomeno un responsable, però quan vull que s’eternitzi, nomeno una comissió”. La primera reunió de l’anomenada taula de diàleg es planteja abordar el (suposat) conflicte català “sense presses i sense terminis”. Encara que ho sembli, no és poca cosa. La taula de diàleg és el primer pas, fet de comú acord entre el PSOE i ERC, per desconflictivitzar la situació i tornar a la normalitat política prèvia al procés sobiranista. Molta gent ho agrairà, d’altra se n’avergonyirà i no seran pocs els que se sentiran alleujats i avergonyits a l’hora. En qualsevol cas, si de debò hi ha un conflicte entre dues parts, només un acord entre elles el pot resoldre.

Recuperar aquella normalitat d’abans és una necessitat sobretot dels socialistes, perquè en aquella situació guanyaven sempre les eleccions generals ―prioritat per al PSOE―, les municipals i gairebé mai les catalanes, la qual cosa també anava bé al PSOE. (De fet, a Madrid encara recorden com un malson els tripartits de Maragall i Montilla).

Tornar a la normalitat també és l’opció estratègica que ha adoptat Esquerra Republicana per consolidar-se com a principal partit de govern i com a l’interlocutor català de l’Estat, en substitució de la CiU de Pujol, Roca i Duran. És una aposta més arriscada per al partit republicà, perquè a diferència de CiU, ERC només pot interlocutar amb el PSOE. I sobretot perquè les ànsies independentistes de la seva clientela natural no cassen gaire amb els afalacs que reben els líders del partit per part de l’opinió publicada i patrocinada.

La taula de diàleg és el primer pas, fet de comú acord entre el PSOE i ERC, per desconflictivitzar la situació i tornar a la normalitat política prèvia al procés sobiranista

La iniciativa de la taula de diàleg es va presentar amb l’objectiu de “resoldre el conflicte polític de Catalunya”. Certament hi va haver un conflicte quan la gent es va mobilitzar per anar a votar i l’Estat va respondre amb aquella repressió. La qüestió és: quin conflicte hi ha ara? No es pot negar, tal com va dir Pedro Sánchez, que a Catalunya no hi ha ara la tensió política que hi havia fa un any. Sens dubte hi ha contribuït l’indult de nou presos polítics i també el desencís generat per les baralletes d’ERC, Junts i la CUP. Déu-n’hi-do la gent que ha desconnectat. Del 2015 al 2020, els joves de 18 a 24 anys han passat de ser el grup d’edat més independentista a ser el que menys ho és de tots.

Dit d’una altra manera. A la taula de diàleg seuen la delegació espanyola i la delegació catalana. La banda catalana vol “negociar” l’amnistia i l’autodeterminació. Com que quan es negocia no s’arriba mai al 100%, no queda clar en què pot consistir, en el millor dels casos, el 70% de cada cosa. I encara més, a canvi de què? Què pot donar Aragonès a Pedro Sánchez? El suport d’ERC als pressupostos de l’Estat ja està compromès. Va a compte dels indults. Quina necessitat tindrà el govern de Pedro Sánchez de satisfer la reivindicació sobiranista? Quina capacitat té el Govern de Catalunya de forçar el Govern de l’Estat? D’això en Vicens Vives en deia la “impotència coercitiva” dels catalans. Perquè resulta que el govern espanyol, i l’Estat en el seu conjunt, sí que té capacitat de forçar el govern català. Li controla els diners, les comunicacions, les infraestructures, els tribunals i la interpretació de les lleis, etc. Així que de tant en tant Pedro Sánchez anunciarà algun gest electoralista per demostrar que la taula funciona i que ells fan coses que beneficien els catalans, mentre els teòrics independentistes no aconsegueixen l’amnistia ni l’autodeterminació i es passen el dia barallant-se a veure qui és més valent.

La situació s’ha complicat molt per diverses raons, però va ser determinant que en algun moment, quan la qüestió era un problema democràtic com el dret a decidir dels catalans, previst per la Constitució i tombat amb males arts pel Tribunal Constitucional, algú va decidir engrescar la gent a favor seu passant directament a abanderar la independència. Però una cosa és voler la independència i lluitar per ella ―tothom hi té dret―  i una altra molt diferent prometre-la i excitar la gent quan no tens cap intenció ni instrument per aconseguir-la. A això, no hi ha dret.

Recuperar aquella normalitat d’abans és una necessitat sobretot dels socialistes, perquè en aquella situació guanyaven sempre les eleccions generals ―prioritat per al PSOE―, les municipals i gairebé mai les catalanes, la qual cosa també anava bé al PSOE

Sostinc la teoria que el procés sobiranista s’explica com una provocació de l’estat espanyol quan per la corrupció i la crisi financera el règim feia aigües per tot arreu i necessitava el conflicte amb Catalunya per embolicar-se amb la bandera de la unitat. No ha estat la primera vegada en la història. Ja ho va fer Alfons XIII per distreure i evitar l’aixecament revolucionari. A parer meu, els sobiranistes catalans van caure en el parany de quatre grapes, van mossegar l’ham, i, com va reconèixer Clara Ponsatí, van inventar-se un “farol”. No pas per guanyar la independència, sinó per forçar una negociació (de l’autogovern) amb l’Estat. Ho han reconegut tots els implicats. L’Estat va adonar-se ràpidament que Catalunya jugava sense cartes i amb tot el seu poder va aprofitar per rebobinar molts dels avenços de la Transició del 78 en nom de la unitat.

La frivolitat de polítics catalans ha estat molt criticada a tort i a dret, però bona part dels valents hipercrítics amb l’independentisme han callat covardament davant la crueltat de l’Estat i l’arbitrarietat del poder judicial. Fins i tot polítics, periodistes i mitjans d’inequívoca trajectòria democràtica han posat en evidència, practicant un oficialisme propi d’altres èpoques, la decadència moral d’un país que torna a tributar honors a feixistes com Millán Astray. No mereix el mateix nivell de crítica la ingenuïtat política d’uns quants dirigents que ho han acabat pagant amb presó i exili que l’acarnissada repressió i la regressió democràtica de l’Estat.

Dit això, sí que cal dir que l’any 2017 tots els actors polítics del moment sabien que la independència ―la separació sempre sol acabar amb violència armada― no la podia resoldre Catalunya amb unes quantes manifestacions modèlicament pacífiques i sense trencar res. I sense aliats internacionals, sense estructures d’Estat, en 18 mesos i amb els Mossos disposats a detenir el president...

Així que, ingenuïtats a banda, la reivindicació independentista per part dels partits ha estat utilitzada per ERC, Junts i la CUP no pas per guanyar la independència, sinó per disputar-se el poder autonòmic com a única prioritat. I això va ser així fins i tot en els moments més dramàtics del 26 i 27 d’octubre, quan el joc brut i deslleial d’una part va provocar el desastre definitiu i va obrir una ferida ―presó i exili― que difícilment cicatritzarà mai.

"L'art de la guerra ―va escriure Sunzi fa 2.500 anys― es basa en l'engany”, però volia dir que cal enganyar l’adversari i no al revés. I també va escriure que només cal lluitar quan la victòria està assegurada. Aquí s’ha fet tot començant la casa per la teulada i ara convindria un 'reset'

ERC i Junts governen plegats perquè la gent vota de bona fe per la independència verbalitzada i contra la repressió. I no hi ha de moment alternativa a la majoria sobiranista. Tanmateix, ERC i Junts seguiran fent-se mútuament la vida impossible desprestigiant la causa que diuen defensar. Així que atès que els que tenien pressa ja no la tenen, que “a tocar” no tenen res i que l’objectiu sempre ha estat arribar a un nou acord amb l’Estat sobre el grau d’autonomia, el més lògic i el més honest seria que se centrin a governar, que dialoguin, que pactin amb qui sigui, que resolguin Rodalies, que vacunin la gent que falta i que inaugurin infraestructures, que parlin del que fan... però no del que no faran. Que no parlin d’independència, primer perquè no s’ho creuen; segon, perquè és contraproduent: mentre la part catalana abanderi la independència, el govern espanyol es veurà obligat a demostrar que no claudica ni en Rodalies ni en res de res. I tercer, perquè per aconseguir la independència no n’hi ha prou amb proclamar-ho ni amb tenir raó. Implica fer una revolució i la revolució requereix un treball i uns sacrificis molt més incòmodes que gestionar l’autonomia. I, per què no dir-ho, difícilment farà cap revolució qui encara tem perdre el que té i això val per als que manen i per als que els pressionen amb propostes màgiques (“President, faci la independència”). La prova és que, per si de cas, els partidaris de la independència s’afanyen a pagar les multes.

No es tracta de renunciar a res. "L'art de la guerra ―va escriure Sunzi fa 2.500 anys― es basa en l'engany”, però volia dir que cal enganyar l’adversari i no al revés. I també va escriure que només cal lluitar quan la victòria està assegurada. Aquí s’ha fet tot començant la casa per la teulada. Sempre resultarà més eficaç treballar per la independència i negar-ho rotundament, que proclamar-ho i no fer res. Les urnes de l’1 d’octubre en són un bon exemple. La consigna borbònica per castellanitzar Catalunya sempre va ser “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. D’un temps ençà, la intel·ligència catalana s’ha esforçat que “se note el cuidado” per no aconseguir cap efecte, així que convindria un reset.