El Govern de Catalunya no té més remei que incorporar-se a la taula de negociació dels anomenats nous Pactes de la Moncloa que proposa el president espanyol, Pedro Sánchez. Si es tracta d’acordar mesures per fer front a la crisi sanitària i a les seqüeles econòmiques i socials que ja estan provocant estralls en la societat, en els treballadors i en les empreses del país, defensar els interessos de Catalunya (sit & talk) és la primera obligació de l’executiu català, li agradin o no els interlocutors que li pertoquin.

Si ja tothom accepta com una evidència que cap país podrà superar tot sol ni la pandèmia del coronavirus ni tampoc la recessió econòmica que vindrà, seria absurd pensar que un govern regional amb poques competències i totes intervingudes podrà aconseguir res pel seu compte. No sembla, ara per ara, que la iniciativa de gran pacte de reconstrucció que pretén Pedro Sánchez tingui gaires possibilitats de reeixir, tenint en compte les estratègies destructives dels seus adversaris polítics, però en cap cas el Govern de Catalunya pot formar part del grup de boicotejadors. Ans al contrari, hauria de ser dels participants més entusiastes i presentar-se amb una carpeta —o un llibre blanc— on figurin totes les prioritats de Catalunya per al postconfinament. I per fer-ho amb la màxima autoritat moral, el president Torra també pot propiciar un gran pacte nacional a Catalunya, de grups polítics i de grups socials, de científics i catedràtics, de patronals i sindicats, i de municipis... Tots els que reclamen a Catalunya els Pactes de la Moncloa no podrien negar-se a un “Pacte de Canonges” i si ho fessin, quedarien prou retratats. En tot cas, som en temps de sumar i no restar, o com a mínim d’intentar-ho i que cadascú carregui el seu.

Si es tracta d’acordar mesures per fer front a la crisi sanitària i a les seqüeles econòmiques i socials, defensar els interessos de Catalunya és la primera obligació de l’executiu català, li agradin o no els interlocutors que li pertoquin

Es nota en un sector de l’àmbit independentista un cert rebuig a qualsevol relació amb el govern espanyol, com si la negociació fos una mena de rendició o bé de practicar un cert col·laboracionisme per salvar de la catàstrofe un govern espanyol que fa aigües per tot arreu. Res de tot això. Churchill va guanyar la guerra i va perdre les eleccions. Adolfo Suárez, artífex dels Pactes de la Moncloa, va acabar sent sacrificat pel seu propi partit. Cal no distreure’s. Es tracta de negociar mesures concretes per reforçar el sistema sanitari, i per socórrer els treballadors sense ingressos, els autònoms sense feina, les pimes sense negoci, les universitats tancades i la cultura sense públic. Si partim de la base que la política si no la fas, te la fan, més val que sigui el Govern qui plantegi les urgències catalanes, primer, perquè en cas contrari no podrà reclamar després el que no ha demanat abans i, segon, perquè s’arrisca que uns altres interlocutors es prestin a substituir-lo i això resultaria absolutament suïcida des del punt de vista politicoinstitucional. Els partidaris del tot o res han de saber que ara el tot no forma part de cap agenda i el res pot suposar un empobriment del país per diverses generacions.

També val a dir que no s'hi ha de confiar gaire. Només es tracta de ser on s’ha de ser per deixar clars interessos, criteris i referències pròpies perquè siguin respectats i atesos o, si més no, perquè constin en acta. La millor versió de la presidència de Quim Torra ha estat, sens dubte, demostrant autoritat i auctoritas durant aquesta crisi.

No cal repetir que la tragèdia actual determinarà el futur polític de tots. I convé recordar que la crisi del 2008 ja va tenir bastant a veure amb el creixement sobtat de l’independentisme. Segurament d’això en són plenament conscients els poders de l’Estat. La recentralització amb el pretext de l’estat d’alarma, el protagonisme dels militars i les portades de la premsa oficialista, com destacava ahir el company Antoni Maria Piqué,són la prova prou evident del que els preocupa tant o més que la pandèmia.

En la primera dècada del segle, els catalans van apostar per un nou pacte amb l’Estat i en plena crisis l’Estat va respondre amb una ofensiva agressiva contra l’autogovern, contra la llengua i la voluntat democràticament expressada pels catalans. Va suposar el trencament del pacte constitucional del 78. Centenars de milers de catalans van sortir al carrer ja amb l’estelada i van propiciar les majories independentistes al Parlament. Una repetició del mateix error per part espanyola pot tenir efectes definitius, així que convé als catalans que el seu Govern parli clar, que es carregui de raons i després ja passarem comptes.