Després de la setmana dels màsters amb els líders polítics espanyols competint aviam qui havia estat pitjor estudiant, la politiqueria, en el pitjor sentit del terme, continua dominant l’escenari. La proposta de Pedro Sánchez de reformar la Constitució espanyola per eliminar alguns aforaments és una frivolitat que decep les expectatives de canvi generades pel canvi de govern. 

No hi ha cap ànim reformista en una iniciativa que només té com a objectiu posar contra les cordes el contrincant polític Pablo Casado. El líder del PP està sent investigat per l’afer del seu presumpte màster fraudulent, i atesa la seva condició d’aforat està pendent del que decideixin no pas els jutges ordinaris, sinó precisament els jutges del Tribunal Suprem.

Es dona el cas, segons ha informat Elplural.com, que tres jutges del cas Casado van ser professors del mateix màster de la Universitat Rey Juan Carlos I i tenien com a companys docents els advocats que ha contractat el líder del PP per a la seva defensa. Fins ara, Casado s’ha mostrat absolutament convençut que sortirà indemne del Suprem i ho expressa amb tanta seguretat com si ja l'hi haguessin dit.

La proposta de Pedro Sánchez de reformar la Constitució espanyola per eliminar alguns aforaments és una frivolitat que decep les expectatives de canvi generades pel canvi de govern

En qualsevol cas, per aconseguir una reforma de la Constitució, que requereix el suport de majories qualificades al Congrés i al Senat, és imprescindible el suport del PP. Si Pablo Casado veta la proposta governamental, la interpretació immediata serà que ho fa per protegir-se i perquè no el canviïn de tribunal, i l’ombra de dubte l’acompanyarà en les seves disputes al Congrés dels Diputats.

Que tot plegat respon a interessos partidistes de poca volada ho demostra el fet que anit, només perquè no fos dit, PSOE i PP aprovessin una moció de Ciutadans que insta a acabar amb els aforaments. Van donar suport a una moció que no obliga a res ni a ningú després de carregar-se de dalt a baix el seu contingut.

El que resulta insòlit és frivolitzar políticament des d’instàncies governamentals amb assumptes tan transcendents com la reforma de la Constitució i les prerrogatives dels representants polítics. Efectivament, el sistema d’aforament dels polítics s’ha pervertit i ha acabat funcionant com una protecció per als governants corruptes, quan del que es tractava era, precisament, de protegir l’acció política dels representants del poble contra els poderosos amb capacitat d’influir i corrompre el sistema.

En tot cas, la reforma que proposa Pedro Sánchez no va dirigida a resoldre cap d’aquests problemes. Continuaran tenint tractament d’aforats, per exemple, els polítics corruptes que hagin cobrat comissions il·legals a canvi de concessions d'obra pública. Per una qüestió tan limitada que la fa irrellevant, Sánchez obre el meló de la reforma constitucional sense el coratge de plantejar els canvis profunds que la societat i la realitat política han posat de manifest com a necessaris.

Continuaran tenint tractament d’aforats, per exemple, els polítics corruptes que hagin cobrat comissions il·legals a canvi de concessions d'obra pública

Fins ara la Constitució espanyola només s’ha reformat dues vegades i atenent a exigències europees. Una va ser perquè els ciutadans de la Unió residents a Espanya puguin votar en les municipals i l’altra per obligar-se els governs espanyols a pagar els deutes abans que res, abans fins i tot que les pensions.

Si la reforma constitucional s’ha evitat, ha estat, entre altres motius, perquè en temps de Joan Carles una reforma de la Carta Magna que tingués alguna profunditat hauria obligat, d'entrada, a canviar l’ordre successori i situar la infanta Helena com a hereva legítima del tron, atès el principi constitucional d’igualtat entre sexes. Després, els sacerdots del règim han hagut d’encomanar-se a totes les divinitats imaginables perquè el segon fill de Letícia no fos un nen, perquè en ple segle XXI difícilment s’hauria pogut admetre l’aplicació de la llei sàlica. I òbviament, en el moment en què això s’hauria plantejat, el debat entre monarquia i república hauria estat impossible d’aturar. Ja va admetre fa anys Adolfo Suárez que no es van atrevir a plantejar un referèndum que legitimés democràticament la monarquia perquè a les enquestes sortia que guanyaria la república.

La iniciativa del president del govern espanyol ha estat reveladora de la nul·la disposició a reformar l’Estat. Els canvis que planteja Sánchez són a penes cosmètics, justament per rentar la cara d’un règim en situació de decadència. I ningú li agrairà la jugada. No deuen estar gaire satisfets al Palau de la Zarzuela en sentir novament, gràcies a l’ocurrència del cap de l’executiu, com uns grups parlamentaris que representen milions de ciutadans recorden els fets que aconsellen desconfiar de la família reial i suprimir la inviolabilitat del monarca i del seu pare. Segurament sense pretendre-ho, Sánchez ha reobert el debat sobre les prerrogatives d’una família, alguns membres de la qual han estat greument acusats i fins i tot condemnats. I que llavors els partits de l’establishment tanquin files de la manera que ho fan per protegir fins i tot el secretisme de les activitats dels monarques trasllada una imatge de connivència interessada entre actors d’un règim incapaç de regenerar-se.