Consta que Junts per Catalunya va arribar a comentar divendres a Ada Colau articular amb ERC una majoria que elegís provisionalment Joaquim Forn alcalde de Barcelona per posar de manifest la situació d’excepció democràtica que viu el país i la ciutat. Seria una reivindicació institucional dels presos i de la política que ocuparia portades a la premsa europea. Inexorablement el Tribunal Suprem suspendria Forn com ha fet amb presidents, consellers, diputats sobiranistes i el ple hauria de repetir l’elecció de batlle tal com estava previst en un principi. Colau no hi va accedir, segurament per no enfurismar socialistes i Ciutadans i que li retiressin el suport per a la reelecció.

D’aquesta manera funcionarà l’Ajuntament els propers quatre anys, amb una alcaldessa segrestada pels que volen impedir que faci el que ha dit que vol fer. Però Ada Colau serà alcaldessa i podrà gaudir, si no de governar la ciutat, sí almenys de ser al poder, que, no ens enganyem, és un lloc tan confortable que ha esdevingut l’objectiu prioritari de tots els polítics, vells i nous i de qualsevol ideologia, a Barcelona i a Tarragona, a Figueres i a Badalona. En aquest sentit, Ada Colau no seria pitjor que altres si no fos perquè ha construït el seu personatge polític jurant i perjurant que ella era diferent, que no la movia l’ambició de poder sinó les ànsies de canvi. El canvi quedarà inevitablement ajornat sine die.

Les eleccions municipals són els comicis que posen en evidència realitats polítiques —i també animadversions personals—  que sovint s’amaguen. El més interessant i transcendent ha estat l’opció de Ciutadans que, en el conjunt d’Espanya, ha donat preferència als pactes amb la dreta per barrar el pas de l’esquerra al govern de municipis i comunitats autònomes. I, a més, ho ha fet demostrant que no té cap mena d’escrúpol en pactar o compartir poder amb l’extrema dreta de Vox. Ho ha fet als llocs més visibles com ara l’assemblea i l’Ajuntament de Madrid i allà on ha aconseguit el lideratge com és el cas de l’alcaldia de Granada, la més important conquesta municipal del partit d’Albert Rivera, que sense ser la llista més votada, ha col·locat Luis Salvador al capdavant de l’Ajuntament gràcies als vots del regidors de Vox.

L’ADN d’un partit és la seva militància i, tret de comptades excepcions, sociològicament la militància de Ciutadans mai se sentirà incòmoda relacionant-se amb Vox perquè fa molts anys que juguen junts a la mateixa plaça

L’estratègia de tendir cap a la dreta imposada per Albert Rivera ja està tenint conseqüències a la política espanyola i fins i tot a la política europea, després que els liberals francesos hagin expressat la seva decepció pel decantament de Ciutadans quan esperaven que exercís de partit frontissa amb els socialistes, que és el que volen fer a les institucions de Brussel·les i Estrasburg. I és interessant perquè Ciutadans, que és un partit promogut i subvencionat per l’Ibex 35, sorprenentment no està fent cas de les fortes pressions que rep dels seus mecenes i del deep state per impedir que el PSOE hagi de governar depenent de pactes amb Podem i fins i tot amb els independentistes catalans. Com és això possible?, es preguntava aquesta setmana Francesc de Carreras, fundador del partit i padrí de Rivera, assumint el paper de missatger de l’establishment. I tu t’ho preguntes, Francesc?

Ciutadans va néixer a Catalunya com a partit anticatalanista que en la seva implantació a Espanya ha derivat progressivament cap l’ultranacionalisme espanyol de caràcter falangista que li ha impedit, per exemple, condemnar el franquisme.  Fins i tot Francesc de Carreras —qui ho havia de dir quan era comunista?—  s’emociona quan Marta Sánchez s’inventa un nova lletra per l’himne espanyol. Ciutadans va créixer molt ràpid i junt amb fitxatges brillants, tot s’ha de dir, com ara Luis Garicano o Inés Arrimadas, les seves agrupacions es van omplir amb militants procedents de diversos grups de l’extrema dreta, de Falange, ex de Fuerza Nueva, España 2000, Plataforma per Catalunya i altres. I no consta que a Francesc de Carreras li vinguessin arcades. A les manifestacions antisobiranistes liderades per Ciutadans i PP sempre s’han ostentat orgullosament símbols ultres i franquistes. Albert Rivera tampoc no hi ha mostrat mai rebuig fins al punt que el 2009 va acordar compartir candidatura europea amb Libertas, el grup del multimilionari ultracatòlic Declan Ganley.

L’ADN d’un partit és la seva militància i, tret de comptades excepcions, sociològicament la militància de Ciutadans mai se sentirà incòmoda relacionant-se amb Vox perquè fa molts anys que juguen junts a la mateixa plaça intercanviant posicions i samarretes. Són com són i, com cantava en Serrat, mai no és trista la veritat, el que no tenen és remei, Francesc.