No hi ha política més covarda d’un govern perquè li quadrin els comptes que apujar els impostos als assalariats abusant de la seva indefensió. Els assalariats no poden escapar d’Hisenda perquè els retenen els impostos abans de cobrar el sou. Als que no viuen d’un sou, la llei els ofereix mil i un camins per escaquejar-se. Sol dir Bernie Sanders que no és el Congrés que regula Wall Street, sinó que és Wall Street qui regula el Congrés. Es refereix que les lleis econòmiques i especialment la fiscalitat solen obeir els interessos de les grans corporacions i dels propietaris de grans fortunes. Donald Trump és el primer president de l'era moderna que s’ha negat a fer pública la seva declaració d’impostos i no serà perquè paga molt, sinó perquè possiblement no pagui res. El multimilionari Warren Buffet va reconèixer que pagava menys impostos que la seva secretària gràcies a l’enginyeria fiscal permesa per les lleis. Això també passa aquí. El govern de Mariano Rajoy, que més de dretes no podia ser, va apujar els impostos als assalariats amb el pretext de combatre el dèficit, però el resultat va ser que el nombre de rics amb fortunes iguals o superiors als 50 milions d’euros va augmentar només l’any passat el 40%. El 2018 eren 800.000 persones. A aquests els recàrrecs a l'IRPF dels assalariats els provoca un fart de riure.

El vicepresident Aragonès ha anunciat un acord amb els comuns que presumeix de progressista perquè apuja els impostos. Si ens considerem demòcrates, haurem d’acceptar i acatar els pressupostos que aprovi el Parlament de Catalunya ens agradin o no. Ara bé, establir com a dogma de fe que apujar els impostos és progressista és molt discutible, sobretot si, com és el cas, l’augment de la fiscalitat continua afectant principalment els assalariats i en general la classe mitjana. Parlen de rendes altes referint-se a qui cobra 90.000 euros l’any, la qual cosa és una absoluta demagògia que només serveix per presumir d’ideologia i per amagar la impotència d’intervenir les grans fortunes. No he tingut temps de trobar dades de Catalunya, però a Espanya els que declaren més de 90.000 euros són el 2,2% i aporten el 25% de la quota líquida. La majoria són assalariats, perquè els alts directius que cobren més de 100.000 euros dissimulen els seus guanys en forma de bonus, dividends o stock options, que tributen sempre per sota. Per no parlar de les grans fortunes que, refugiades en SICAV i SOFIMI, els beneficis de les quals tributen a l'1 o al 2%. Això és el que no hi ha manera de canviar, per descomptat, des de Catalunya, i sense cap interès de fer-ho a Espanya.

L’augment de la fiscalitat continua afectant principalment els assalariats que no tenen manera d’escapar-se de pagar. El Govern parla de rics referint-se a qui cobra 90.000 euros l’any, la qual cosa és una absoluta demagògia que només serveix per presumir d’ideologia i per amagar la impotència d’intervenir les grans fortunes

D’entrada s’ha de dir que el Govern de la Generalitat no té prou poder per determinar la política econòmica del país. No té poder i, quan intenta exercir el poc que té, el govern espanyol i el Tribunal Constitucional li tomben lleis i decrets per deixar clar qui mana. Ara el govern català presumeix de progressista, la qual cosa voldria dir que aconsegueix una redistribució important de la riquesa. Tanmateix, segons les previsions ―previsions― del Departament d’Economia, la nova fiscalitat incorporada als pressupostos catalans suposarà un augment de la recaptació de 173 milions el 2020 i de 543 milions a partir del 2021, això si tot va bé. I això no canvia res. Ni tan sols és una amenaça a l’economia catalana com sostenen alguns exagerats. L’impacte és del 0,07 del PIB català el primer any i del 0,23 el segon. Res que no es pugui assumir si de debò servís per alguna cosa més que per proclamar que el Govern és d’esquerres.  

Sí que té un impacte psicològic la sensació que Catalunya és un país amb elevada pressió fiscal en relació amb el seu immediat competidor com és la Comunitat de Madrid, decidida a esdevenir el Delaware espanyol. L’anunci dels pressupostos catalans, si té algun efecte, serà per incentivar el canvi de domicili fiscal dels que tenen sous elevats i perquè els catalans s’emprenyin definitivament amb el seu govern quan a més d’enterrar els seus morts hagin de pagar una morterada pel fet de ser catalans i no espanyols. Alerta!