La mateixa setmana que gairebé 400 diaris dels Estats Units protagonitzaven una rebel·lió contra el president Trump en forma d’editorials en defensa de la premsa lliure i crítica amb el poder, la premsa convencional espanyola publicava editorials i articles d’opinió en defensa de la presència del Rei a Barcelona per homenatjar les víctimes dels atemptats del 17 d’agost. Però no es conformava només amb això. També atacava preventivament qualsevol iniciativa de protesta contra el monarca. Des d’aquest punt de vista, la diferència entre una premsa i l’altra és la que va de la denúncia a la renúncia, de la rebel·lió a la submissió.

Paradoxalment, els mateixos mitjans que es desfeien en elogis desmesurats al monarca i a la monarquia, s’han fet ampli ressò de la iniciativa impulsada als EUA per The Boston Globe i farisaicament l’han ovacionada en els seus comentaris editorials sense donar-se per al·ludits quan el rotatiu assenyalava el següent: "La premsa ha de servir els governats, no els governadors, va escriure el 1971 el Jutge del Tribunal Suprem Hugo Black. Tant de bo fos encara així. Avui dia, els únics mitjans que el moviment de Trump accepta com a legítims són aquells que, indubtablement, defensen personalment el seu líder”. Sona francament proper.

El pluralisme consisteix en la lliure circulació de versions de la realitat sempre subjectives, sempre parcials, però sempre diverses

El pluralisme consisteix en la lliure circulació de versions de la realitat sempre subjectives, sempre parcials, però sempre diverses. Si no hi ha pluralitat, no hi ha llibertat. Per això espanta aquesta sospitosa unanimitat dels mitjans convencionals espanyols en defensa del poder establert. El mateix editorial del Globe recorda que “la premsa és necessària per a una societat lliure perquè no confia implícitament en els líders” i rebla el clau amb una frase de Thomas Jefferson: “La nostra llibertat depèn de la llibertat de la premsa, i no es pot limitar sense perdre-la”.

La involució de la llibertat de premsa a Espanya —de la qual ja es va fer ressò The New York Times provocant, per cert, represàlies contra els seus testimonis com Miguel Ángel Aguilar—, forma part de la involució democràtica general que pateix el país, inherent a la crisi del règim polític. La defensa aferrissada i acrítica del rei i de la monarquia que fan els mitjans convencionals denota precisament la feblesa d’una institució que es veu necessitada de suports incondicionals.

En el món del periodisme, qui estigui lliure de pecat que llenci la primera pedra, però costa d’entendre d’un temps ençà la col·laboració amb la causa de columnistes de llarga tradició democràtica, alguns dels quals s’han permès aquests dies fins i tot utilitzar les víctimes dels atemptats com a argument, podríem dir que com escuts humans, per desautoritzar qualsevol protesta contra el monarca. Com diu The Boston Globe, els periodistes no són els enemics del poble, però tampoc els pertoca ser els millors amics del Rei. Al cap i a la fi, qui va utilitzar els actes del 17-A van ser uns quants hooligans que amb els seus crits van traslladar la impressió que Felip VI a Barcelona té pocs partidaris i són d’extrema dreta.

Els periodistes no són els enemics del poble, però tampoc els pertoca ser els millors amics del Rei

No és una obligació periodística criticar el Rei en qualsevol circumstància, ni defensar la República, però sí que correspon a una premsa que es diu lliure trobar respostes allà on el poder les amaga. I precisament els atemptats de Barcelona i Cambrils amaguen enormes incògnites que un any després encara no s’han aclarit.

De Nova York a Madrid; de Londres a Paris i Niça, els atemptats de la jihad han estat objecte d’investigació policial i parlamentària independent, tots tret dels atacs perpetrats a Catalunya. Sembla que no interessi saber com va ser que un confident dels serveis secrets espanyols i de la Guàrdia Civil com era Abdelbaki Es Satty, l’anomenat imam de Ripoll, liderés l’organització d’un macroatemptat que, si no arriba a ser perquè li esclaten per accident les bombones de butà a Alcanar, la tragèdia hauria assolit proporcions bíbliques.

En el currículum d’Abdelbaki Es Satty figuraven els delictes per tràfic de drogues i constava que havia establert amistat amb Rachid Aglif, condemnat a 18 anys per la seva participació als atemptats de l’11-M a Madrid. Així i tot, un jutge, a petició de la fiscalia, va suspendre l’ordre d’expulsió i l’imam de Ripoll va continuar la seva activitat sense que ningú el vigilés, especialment al mes d’agost, quan els agents del CNI estaven molt ocupats buscant 6.000 urnes a Catalunya. (Que, per cert, tampoc van trobar-ne cap ni una). Ningú s’ha atrevit a demanar responsabilitats polítiques a cap ministre ni als caps de la Seguretat de l'Estat. Tampoc al general Félix Sanz Roldán, director del CNI. Ans al contrari, el nou Govern de Pedro Sánchez l’ha ratificat en el càrrec. Uf!