Amb la persistent voluntat repressora de l’Estat espanyol és improbable que els dos milions llargs de catalans que volen la independència canviïn d’opinió. Més aviat al contrari, la constatació quotidiana que l’Estat és una organització hostil a Catalunya segurament farà estendre el sentiment favorable a la independència... sempre que els encarregats de liderar políticament el moviment no abusin de la gent de bona fe que, disposada a arribar a Ítaca, creu tot el que li diuen. Semblarà un tòpic, però ha arribat l’hora de la veritat.
Toca felicitar el Molt Honorable Quim Torra i Pla per haver estat elegit president i per haver tingut el coratge d’assumir la presidència de la Generalitat en temps tan difícils, però el primer que li hem de demanar és que ens digui sempre la veritat, que ens digui el que farà i com ho farà i, sobretot, que no ens digui que farà el que no pensa fer.
Cal dir això perquè, si mirem enrere, el procés ha estat una mobilització cívica i democràtica exemplar reconeguda arreu del món, però també és cert que els dies que havien de ser els més feliços van resultar els més tristos, perquè, com després s’ha vist, res no estava preparat per fer efectiva la independència i, com després s’ha reconegut, l’objectiu no era la independència sinó forçar l’Estat a negociar no se sap ben bé què.
Evidentment, per forçar la negociació calia que l’Estat cregués que el desafiament era real i per això es van inventar estructures d’estat, fulls de ruta i terminis de 18 mesos que només van servir perquè l’Estat preparés la contrarevolució i perquè milions de catalans es fessin primer la il·lusió i després patissin una enorme decepció.
Ha arribat l’hora de sincerar-se. Que tothom digui el que pensa de veritat, el que farà i fins a on està disposat a arribar
Difícilment el sobiranisme català reeixirà si tornem a la dutxa escocesa, ara una de freda i ara una de calenta, per acabar en un coitus interruptus, que, com tothom sap, provoca inflamació, dolor i molta mala llet. Del debat d’investidura queda clar que la prioritat del nou Govern és la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, i la seva raó de ser és “rebutjar l’autonomisme i construir la República”. Alguns analistes han relacionat aquesta aposta tan contundent com un gest per assegurar l’abstenció de la CUP i aquí rau la gran paradoxa del procés. Abans Junts pel Sí i ara Junts per Catalunya i Esquerra Republicana han radicalitzat el seu discurs més enllà del que probablement volien per assegurar el suport de la CUP i han estat els diputats de la CUP els primers a tractar-los de cul d’olla i denunciar-los com una colla de cagats i mentiders que no pensen fer el que diuen que faran. De fet, d’això viuen els cupaires i no els ha anat gens malament. Molts els veuen com els més autèntics, tot i que han calculat els riscos més bé que ningú. I amb pocs o menys diputats, ha estat la CUP qui ha marcat la dinàmica del procés.
En tot cas, ni la CUP ni ningú ha aclarit en què consisteix “implementar la República”. Només sabem que ningú es planteja provocar un enfrontament armat, probablement perquè no disposen de canons suficients ni sabrien com disparar-los, la qual cosa, tot sigui dit, alleuja la inquietud. També és cert que ningú està disposat a morir ni a carregar cap mort sobre la seva consciència, i això també és una dada significativa atès que en els conflictes d’aquesta mena sempre n’hi ha que deixen la pell —62 morts en deu dies a Eslovènia— i la ministra espanyola de Defensa, María Dolores de Cospedal, ja va advertir que tenia l’exèrcit preparat per si de cas.
Així que si ningú del bloc sobiranista està disposat a morir ni a matar i del que es tracta és de treure gent de la presó i no d’afegir-ne de nous, li pertoca al nou Govern elaborar l’estratègia política que correspon a la nova situació. Ha arribat l’hora de sincerar-se. Que tothom digui el que pensa de veritat, el que farà i fins a on està disposat a arribar. Per descomptat, a risc que no agradi. És una qüestió d’honestedat, de responsabilitat, però també d’eficiència. El camí de la sobirania és llarg i procel·lós i els sobiranistes només reeixiran si mantenen la confiança en si mateixos. En moments com el que travessa ara Catalunya, la veritat és imprescindible per avançar al pas de la majoria. Efectivament, requereix coratge, però ja va dir algú fa molt de temps que només la veritat ens farà lliures.