Quan feia classes de periodisme a Blanquerna, en els bons temps de l’admirat degà Miquel Tresserras, em vaig inventar un mètode per jerarquitzar les notícies. Deia als alumnes que un fet era notícia en la mesura que era nou, transcendent i insòlit. I després els demostrava com altres consideracions més subjectives, i fins i tot inconfessables, intervenien a l’hora de dissenyar portades de diari o sumaris de telenotícies. Dimarts he recordat això i em preguntava com explicaria als alumnes o com alguns dels meus alumnes que ara fan portades m’explicarien a mi per què la intervenció de Carles Puigdemont al Parlament ha estat significativament relegada als mitjans, en comparació, sense anar més lluny, amb les intervencions la setmana passada dels presos a la mateixa comissió parlamentària.

El fet de dimarts al Parlament tenia tots els ingredients per a l’atenció mediàtica. És un fet nou, perquè era la primera vegada que el vencedor de les eleccions del 21 de desembre es dirigia a la Cambra. És un fet insòlit perquè Puigdemont s’ha vist obligat a parlar en connexió telemàtica des de l’exili. No és gaire habitual que diguem. Home, i és transcendent perquè Puigdemont continua sent considerat per bona part de la Cambra i de la ciutadania com el president legítim, però sobretot perquè el protagonista principal de tot el que ha passat explicava la seva versió dels fets que han suposat el més gran trasbals que ha sacsejat el país des de la mort de Franco, o potser abans i tot.

Uns a l’exili i altres a la presó es retreuen mútuament el desastre fins a un extrem irreconciliable. Mentre manin tots dos, la guerreta estèril continuarà. La trencadissa només la podrà reparar un de sol. O cap

Sembla com si la versió de Puigdemont no interessi. No pas a la gent, és clar, que el va tornar a votar a les eleccions europees, sinó als seus adversaris polítics i les seves corretges de transmissió mediàtica. Això confirma que Puigdemont, tant com entusiasma tota aquesta gent que no només el vota sinó que ja ha provocat el sold out hoteler a Perpinyà, també espanta i molt tots els que pensen que només ens portarà al desastre, uns perquè pensen que la independència ho és, de desastre, i no cal dir res més, i d’altres perquè consideren que s’ha de tocar de peus a terra i no es pot presentar batalla frontal contra l’estat espanyol perquè, d’acord amb les ensenyances de Sunzi a L’art de la guerra, no s’han de plantejar batalles que no es poden guanyar.

Pel que no cal ser especialista en estratègia és per arribar a la conclusió que no pot guanyar cap batalla un front dividit i enfrontat entre si contra un exèrcit organitzat, que és el que va passar, per exemple el 37, quan a Barcelona s’enfrontaven republicans, comunistes oficials, trotskistes i anarquistes mentre els rebels franquistes avançaven a les Terres de l’Ebre. Ara no som en la mateixa situació, però alguns aspectes són prou semblants per fer reflexionar.

Puigdemont ha dit aquest dimarts al Parlament que:

“Si l’Estat hagués donat les garanties que respectaria les meves condicions, jo hauria convocat eleccions, malgrat les incomprensions i el tacticisme d’alguns, que mentre el país entrava en unes hores crítiques preferien jugar irresponsablement a treure’n partit”.

“Vaig rebre les crítiques de sectors que avui donen lliçons de moderació i m’acusen de radical”

“Fer eleccions a canvi d’evitar el 155 hauria estalviat molt de dolor i sofriment”.

Quim Torra va afirmar la setmana passada que la legislatura no tenia més recorregut perquè s’havia trencat la confiança mútua dels socis de Govern en un moment decisiu. El cert és que aquesta confiança es va trencar fa molt de temps, en el moment més decisiu de tots, quan es va fer un simulacre de DUI malgrat que Puigdemont no volia i Junqueras, sense dir-ho, tampoc. Uns a l’exili i altres a la presó es retreuen mútuament el desastre fins a un extrem irreconciliable. Mentre manin tots dos, la guerreta estèril continuarà. La trencadissa només la podrà reparar un de sol. O cap.