Que la Rússia de Putin ha seguit de prop les vicissituds del moviment independentista català és tan comprensible com que ho han fet tants i tants països d’Europa, Amèrica i Àsia. Que el líder rus ha volgut utilitzar el conflicte i les consegüents contradiccions europees en benefici propi és una evidència que no té sentit amagar, ni dissimular. Que hi ha hagut contactes de funcionaris russos amb dirigents independentistes catalans és un fet conegut que no hauria d’escandalitzar ningú perquè forma part de les seves obligacions, tant dels russos com dels catalans. Dit això, que el procés sobiranista català formi part d’una conspiració antieuropea d’extrema dreta pagada amb l’or de Moscou no és cap paranoia, només es pot considerar una fantasia fabricada pels que necessiten desprestigiar el moviment que, malgrat totes les seves falles, ha posat en evidència la decadència moral de la democràcia espanyola. I sap greu que The New York Times, tan equànime i rigorós en les seves informacions sobre el procés, aquest cop s’hagi deixat enredar.

Josep Lluís Alay, protagonista principal de la historieta d’espies, és un home que domina vuit idiomes i té amb amistats i contactes arreu del planeta. Això sol ja li ha donat fama d’home inquietant, però a més, amb el seu compromís amb l’independentisme i específicament amb el president Puigdemont s’ha convertit en objectiu preferent dels serveis d’intel·ligència espanyols. Lògicament, l’han seguit pertot arreu i tenen documentat cada pas que fa. Per descomptat, això Alay ho sap, però la intel·ligència espanyola, amb tantes dades que té, no ha estat capaç d’establir conclusions definitives i documentades i s’ha hagut de conformar en utilitzar mitjans que sí que tenen prestigi perquè li facin la feina bruta.

Des de l’inici del procés sobiranista, el que s’anomena “la internacionalització del conflicte” ha estat una preocupació fonamental tant dels independentistes com de l’Estat espanyol. Les reivindicacions catalanes, quan se centraven més en el dret a decidir que no pas en la independència, van ser rebudes amb simpatia en molts països i preferentment en mitjans progressistes. Tant va ser així que el llavors ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, va mobilitzar totes les ambaixades i consolats amb uns manuals de com havien de fer per contrarestar la campanya d'explicació del conflicte que feien sobretot grups de voluntaris catalans que per raons de feina o d’estudis residien fora del país. En el súmmum del ridícul, Josep Borrell va crear un premi periodístic pel col·lega estranger que millor parlés d’Espanya.

Efectivament, va ser amb el procés i després amb les imatges de l’1 d’octubre que el prestigi de la democràcia espanyola va iniciar la seva decadència, incrementada a continuació pels casos de corrupció que afectaven els principals partits polítics i a la mateixa monarquia. Amb tot, l’auge que va adquirir el moviment sobiranista va propiciar un augment de l’activisme a l’exterior i va fer créixer l’interès de les cancelleries, que també demanaven als seus ambaixadors informes sobre la situació catalana. Sense anar més lluny, mai els periodistes catalans vam ser tan requerits per ambaixadors i cònsols, però també per personal diplomàtic enviat específicament a Catalunya que ens demanaven la nostra versió de la situació. Fins i tot d’alguns països molt allunyats no ja d’Europa sinó de la realitat social i cultural europea volien saber què passava i sobretot què creiem que passaria a Catalunya i a Espanya. Si els Estats Units estaven tan interessats que enviaven a Barcelona agents específics que convidaven a esmorzar fins i tot a periodistes, segur que l’interès dels russos no seria menor.

Certament als diferents governs espanyols els preocupava sobretot certes actituds comprensives de països europeus i dels Estats Units. Poc abans del referèndum de l’1 d’octubre, Mariano Rajoy va viatjar a Washington i es va reunir amb Donald Trump. El llavors president dels EUA va mantenir la mateixa posició oficial que havia formulat el seu antecessor Obama de donar suport a “una Espanya forta i unida”. Tanmateix, a la conferència de premsa al jardí de la Casa Blanca, mentre Rajoy deia que “no hi hauria referèndum”, Trump el replicava:  “El president [Rajoy] diu que no hi haurà referèndum, però em sembla que si no deixen votar a la gent hi haurà molta protesta”. Aquell mateix dia, unes hores més tard, en el briefing quotidià del Departament d’Estat, un periodista americà va preguntar a la portaveu si els Estats Units donava suport o condemnava el referèndum d’independència convocat al Kurdistan iraquià. La resposta de la portaveu va ser inequívoca. Els EUA condemnaven aquell referèndum. Llavors el periodista va repreguntar. I el referèndum de Catalunya? La portaveu va respondre. “És diferent”. I el periodista va insistir: “Però el condemna com el referèndum kurd o no?”, i la portaveu lluny de condemnar el referèndum català va optar per posar el contestador automàtic. “Són situacions diferents. Estats Units dona suport a una Espanya forta i unida”.

El CNI es va agafar al suport de Julian Assange al referèndum, per fabricar la teoria d’intrusió russa, que als Estats Units podia tenir molta requesta a, i al mateix temps és presentava la iniciativa catalana com antieuropea

No cal dir que la delegació espanyola no va quedar gens satisfeta del tebi suport de la primera potència i de la bona acollida que tenien arreu d’Europa els debats i mobilitzacions diverses del sobiranisme català. Llavors es van agafar al suport de Julian Assange al referèndum, per fabricar la teoria d’intrusió russa, que als Estats Units podia tenir molta requesta mediàtica, i al mateix temps es presentava la iniciativa catalana com antieuropea. Quan es van publicar les primeres elucubracions, uns humoristes russos van deixar en ridícul a la llavors ministra de Defensa, Dolores de Cospedal. Fent-se passar per agents de Letònia li asseguraven que Puigdemont era en realitat un agent de la intel·ligència russa i que els turistes russos que venien a Barcelona eren espies.

Quan The New York Times va publicar la història d’una suposada trama russa, vinculant el president Puigdemont en aquesta mena de conspiració antieuropea, va sorprendre el to un xic pamfletari de l’article i el fet que el reportatge no el signés el corresponsal del diari, Rapahel Minder. Ni el Times, ni Minder solen utilitzar tòpics oficialistes com els que apareixen en el text signat per Michael Schwirtz i José Bautista, ni tampoc conjectures que es contradiuen en el mateix text o conclusions indocumentades. A Puigdemont el presenten com un “un experiodista amb  una melena a l’estil dels Beatles”, que s’ha  “autoexiliat” i que en la seva desesperació pretenia de Moscou “un salvavides polític”, conclusió no confirmada en cap paràgraf del text. Després resulta que Puigdemont donava suport a l’oposició bielorussa contra el sàtrapa pro-Putin Alexandr Lukashenko. Admeten que “no està clar” que Josep Lluís Alay conegués les responsabilitats sembla que secretes i conspiratives dels seus interlocutors russos; que tampoc “no està clar” quin tipus d’ajuts ha proveït el Kremlin als independentistes catalans, i resulta també que agents d’un grup militar rus relacionat amb intents de cop d’Estat va viatjar a Catalunya en dies propers al referèndum de l’1 d’octubre “però Espanya no ha presentat cap evidència que tinguessin cap paper actiu”. Malgrat que tot és tan poc clar, el reportatge fa afirmacions tan tendencioses com aquesta: “Pocs mesos després dels viatges d’Alay a Moscú van esclatar les protestes a Catalunya” i llavors es refereix a les accions del Tsunami Democràtic, sense citar que les protestes van sorgir quan el Tribunal Suprem va fer pública la sentència que condemnava a 99 anys de presó per als líders independentistes i que en els anys anteriors les protestes ja havien estat molt més multitudinàries.

El que més va interessar del reportatge és que cita com a font un document  de la “intel·ligència europea”, que ara, Josep Borrell, alt representant de la UE per a Afers exteriors i Política de Seguretat, no ha tingut més remei que desmentir la seva existència i afegir que s’ignora qui l’ha pogut escriure. També diu que “les anàlisis d’intel·ligència de l’INTCEN es basen principalment en les anàlisis estratègiques intel·ligència dels serveis d’intel·ligència i seguretat dels Estats membres de la UE”, que és una manera de dir que “potser han estat els espanyols”. I això ho deixa tot molt clar. La major part de les dades que presumptament aporten més suc a la història del Times fan referència a la policia espanyola i no pas a la intel·ligència europea. Perquè la història del Times tingués credibilitat no podia ser atribuïda a la Guàrdia Civil ni al CNI, perquè són part interessada i perquè s’han fet un fart de fabricar informes contra líders independentistes que després s’ha comprovat que eren falsos i que ningú assumia la seva paternitat. Sabent aquests antecedents, to be honest el Times ho hauria d’haver recordat. Segons els signants del reportatge del Times, tot ha estat corroborat per “oficials espanyols”. Òbviament, si són espanyols i són oficials no li esmenaran la plana a la Guàrdia Civil ni al CNI i si pensen per exemple com Josep Borrell, encara menys.

Els serveis espanyols están tan insegurs de la seva intel·ligència i del seu escàs prestigi que necessiten fer passar un paperot seu com si l’haguessin fet funcionaris europeus imparcials i que així s’ho pugui empassar un mitjà de prestigi

Els serveis espanyols estan tan insegurs de la seva intel·ligència i del seu escàs prestigi que necessiten fer passar un paperot seu com si l’haguessin fet funcionaris europeus imparcials i que així s’ho pugui empassar un mitjà de prestigi. Si com ha insinuat un dels autors, els han desmentit els mateixos que els van passar la informació, els han traït i, per tant, aquí no val el dret a no revelar les fonts. Ans el contrari, tenen l’obligació de denunciar-los i d’informar els seus lectors si es tracta com sembla de responsables institucionals que han transmès fake news. Tanmateix, al capdavall sempre acabem amb  la coneguda teoria cínica del periodisme, segons la qual la realitat no t’ha d’impedir un bon titular ni una bona història. A tot arreu, també al Times, se’n fan de bolets quan plou.