No cal esperar el baròmetre del CIS que sortirà dimarts per adonar-nos que l'única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és una coalició PSOE-PP, si no és que acaba sent PP-PSOE, que comportarà enormes convulsions no només a Catalunya sinó a tot el territori espanyol.

Segurament el Congrés dels Diputats registrarà una majoria d’esquerres, però Pedro Sánchez ja l’ha descartada per pensament, paraula, obra i omissió. Com si ho tingués prohibit per qui mana de debò a Espanya. La gran coalició és el gran desig del deep state espanyol mentre les dretes no sumin majoria. No s’ho estan de dir els representants empresarials i columnistes més propers a l’establishment.

Aquesta evidència marcarà tant la campanya d’aquí al 10 de novembre que, en la mesura que faci forat en l’electorat d’esquerres, pot accelerar la tendència a la baixa del PSOE, amb la qual cosa el sorpasso del Partit Popular sembla difícil però no impossible. El més paradoxal és que el principal obstacle del PP per superar el PSOE és la pujada de Vox que assenyalen tots els sondejos. Falten per als comicis a penes dues setmanes que, políticament parlant, són una eternitat.

L’única fórmula de govern que es planteja per a després del 10-N és un pacte PSOE-PP vestit d’emergència nacional que amb el pretext de Catalunya i de la crisi econòmica estendrà els aldarulls per tot el territori espanyol

Pedro Sánchez no va voler o no va poder pactar amb Unidas Podemos en l’anterior legislatura perquè no estava disposat o no estava autoritzat a fer el gir a l’esquerra que li demanava l’electorat, ni tampoc es veia capaç de sobreviure gràcies al suport o com a mínim la no bel·ligerància d’Esquerra Republicana. L’aposta era, en contra del que cridaven les bases socialistes el 28 d’abril, buscar l’acord amb Ciutadans, però Albert Rivera, l’invent de l’Ibex35 per estabilitzar el mapa polític, va sortir carbassa, i ara l’opció no té dita, perquè no sumaran. Ningú es pot imaginar que un Estat en crisi està en condicions de repetir unes terceres eleccions, així que, com sempre amb el pretext de Catalunya, socialistes i populars s’embolicaran amb la bandera i faran un pacte d’”emergència nacional”. No tindran més remei.

Tanmateix, un pacte d’aquestes característiques requerirà justificacions excepcionals, per tant, exageraran la necessitat de reforçar l’Estat envers Catalunya, prendran mesures legislatives i/o constitucionals i el conflicte polític s’agreujarà. Però no en tindran prou. Hauran d’afegir raons econòmiques urgents. La Comissió Europea acaba d’amonestar seriosament Espanya, fins i tot amb documents escrits que no són habituals, per l’augment de la despesa i el risc d’incomplir els compromisos de deute. Això vol dir que el proper govern espanyol haurà de fer retallades que, ja d’entrada, es xifren en 6.600 milions d’euros. Atès que les perspectives globals anuncien una nova recessió, les polítiques obedients amb Berlín i Brussel·les requeriran ajustos i sacrificis encara més severs que inexorablement tindran resposta al carrer.

Aquest panorama només fa pensar en una nova tempesta perfecta. Repressió política a Catalunya i repressió econòmica al conjunt de l’Estat. Els contenidors d’escombraries cremaran a Barcelona, però també a Sevilla, a València i a Madrid. Serà la darrera batalla del règim del 78 per sobreviure.