Uber, Lyft, Cabify... són iniciatives de servei que milloren les condicions de vida dels ciutadans. Totes les ciutats importants i no tan importants del món tenen Uber i si Barcelona es queda sense, serà una ciutat menys important, perquè donarà menys serveis als seus ciutadans. Tampoc cal amoïnar-se gaire, perquè l’excepció no durarà. La realitat caurà pel seu propi pes. La tecnologia imposa dinàmiques que són irreversibles. I el problema no són els taxistes, sinó la por que els hi tenen els responsables polítics que han de prendre les decisions i no s’atreveixen amb els monopolis.

Observi’s com el govern espanyol, tan gelós de les seves competències, s’ha tret el problema de sobre i li ha passat el marrón a les comunitats autònomes i els municipis. És una competència-maldecap que només porta problemes i cap benefici econòmic ni polític. I probablement tot el conflicte seria diferent si no tinguéssim governs tan febles―a Madrid i aquí tots pengen d’un fil― i si les eleccions municipals no estiguessin tan a prop. Al capdavall, tot acabarà als tribunals. Des que el Tribunal Suprem dels Estats Units va establir que llogar un vehicle amb conductor per telèfon és un negoci diferent que demanar un taxi aixecant la mà al carrer quan passen amb la llum verda, el monopoli dels cotxes grocs va quedar condemnat a compartir els carrers, que mai més seran sempre seus.

Tothom pot entendre que la competència ha de ser en igualtat de condicions. Les exigències als conductors han de ser les mateixes

L’actitud virulenta dels taxistes es pot comprendre però mai compartir, perquè és com si els funcionaris de Correus ataquessin les seus de les empreses que ofereixen serveis de correu electrònic. O encara més gràfic. Tampoc tindria sentit que els companys periodistes dels diaris de paper, posem per cas La Vanguardia o El País ataquessin les seus d’El Nacional o Eldiario.es perquè els estan arrabassant l’audiència i alguna cosa més. Amb tota la resignació, els periodistes i les empreses han hagut de reconvertir-se i declaro que ens està costant no diré sang, però sí suor i llàgrimes.

La modernitat no es pot frenar. Ara bé, tampoc s’ha d’aprofitar la reconversió tecnològica per abusar d’uns i altres treballadors ni per afavorir determinades empreses per espavilades que siguin. Ni els periodistes digitals han de cobrar menys que els del paper, ni els taxistes han de suportar més obligacions que els conductors de l’Uber. La llei ha de ser igual per a tots i, a continuació, que cadascú s’espavili.

El que no té cap sentit és obligar els usuaris de l’Uber a demanar el servei amb antelació, ni que siguin pocs minuts. És una bestiesa que va en contra de qualsevol lògica de funcionament del servei i del negoci i que, com s’ha vist, tampoc serveix per satisfer els taxistes. Tothom pot entendre que la competència ha de ser en igualtat de condicions. Les exigències als conductors han de ser les mateixes. La condició i l’estat dels vehicles han de complir els mateixos estàndards (sobretot que no facin pudor de xoriço). Les assegurances dels vehicles i dels passatgers, també. I per descomptat, tots els impostos que generi l’Uber o el Cabify han de revertir a la ciutat o a la comunitat on presta el servei. Res d’emportar-se els beneficis a Irlanda o a Luxemburg, on segur que el gran europeista Jean-Claude Juncker, sempre tan insolidari, els té preparat un trajo a mida.