Mentre a Honk Kong milers de persones es manifestaven dijous en solidaritat amb Catalunya, a Barcelona uns centenars de catalans es solidaritzaven amb la mobilització democràtica de Hong Kong davant el consolat xinès a l’avinguda del Tibidabo. Gwyneth Ho és una jove i valenta periodista multimèdia de Hong Kong que ha sofert en pròpia carn la violència de la màfia proxinesa per atrevir-se a rodar quan els energúmens atacaven impunement gent corrent en una estació de metro per acovardar i dissuadir les protestes democràtiques. La Gwyneth ha cobert informativament les protestes al seu país en defensa de la democràcia i ha estat aquesta setmana a Barcelona cobrint les protestes contra les condemnes als líders independentistes i els aldarulls posteriors. Treballa per Stand News, un mitjà independent, i ha estat corresponsal de la BBC. Amb ella he tingut una de les converses més interessants dels darrers temps.
De la nostra conversa el que més li ha interessat és el paper dels mitjans. M’ha preguntat quins són els mitjans independents que viuen exclusivament del que paguen els seus lectors i no se me n'ha acudit cap. Primera gran diferència entre Hong Kong i Catalunya. Allà, m’explica, són diversos els mitjans independents que expliquen les coses tal com les veuen, sense interferències.
Em pregunta pel paper de la solidaritat internacional i li responc que més de dos milions de catalans no tenen representació al Parlament Europeu pel veto espanyol acceptat, de moment, per les institucions europees.
Em recorda que la premsa internacional sembla entendre les reivindicacions catalanes i li confirmo que mentre els editorials dels principals diaris europeus assenyalen que “la presó no és la solució” a Espanya els mitjans de referència es divideixen entre els que aplaudeixen la sentència i els que la troben massa tova.
Parlem el dia de l’exhumació de Franco i li comento que a diferència de Hitler, Mussolini o Ceaucescu, Franco és l’únic dictador que ha tingut 44 anys un mausoleu i em replica: També Mao Zedong! Sí, li responc, però la República Popular de la Xina no afirma que és una democràcia i aquí tenim reis, presidents i ministres que juren i perjuren allà on van que Espanya és una democràcia que respecta els drets humans (i el dictador).
A Hong Kong hi ha unitat, no hi ha diferències ideològiques ni estratègiques i els que protesten són conscients que la reivindicació democràtica és susceptible de rebre el suport dels Estats Units i de la Unió Europea, mentre que la independència no rep cap suport internacional. El que volen és viure en un país que funcioni democràticament amb respecte als drets i les llibertats
Començo a preguntar jo sobre quines diferències ha copsat entre el moviment de protesta a Hong Kong i el que ha vist a Catalunya i les respostes són una autèntica lliçó. D’entrada, a Hong Kong no hi ha diferències ideològiques, hi ha unitat. Els independentistes són una minoria que no trenca la unitat del moviment. La protesta no és tant per la independència sinó per la democràcia i el compliment de l’acord de descolonització amb el Regne Unit que establia “un país, dos sistemes”. I llavors em parla de la importància de la solidaritat internacional. “El moviment de protesta té molt clar que la reivindicació democràtica és susceptible de rebre el suport dels Estats Units i de la Unió Europea, mentre que la independència no rep cap suport internacional i la immensa majoria la veu impossible. De fet, a la majoria dels que protesten no els importa la independència, el que volen és viure en un país que funcioni democràticament, amb respecte als drets i les llibertats”.
Pel que fa a les mobilitzacions, Gwyneth Ho ha copsat enormes diferències. “Aquí és Tsunami Democràtic qui convoca i la gent respon de manera multitudinària. És una relació vertical, en canvi a Hong Kong la disciplina és horitzontal, la gent s’autoconvoca. Allà, tothom que surt al carrer sap que s’hi juga la vida. La policia dispara amb foc real bales que maten. I si et detenen només per aldarulls et poden caure 10 anys de presó i després hi ha la màfia proxinesa que actua impunement. S’han denunciat segrestos i assassinats que encara no han pogut demostrar-se i fins i tot s’han denunciat agressions sexuals. També hi ha hagut suïcidis que no s’han aclarit. Aquí he vist que la gent quan protesta canta cançons i beu cervesa malgrat que ja hi ha persones empresonades i manifestants que han perdut un ull”.
Observa la Gwyneth que els aldarulls també són diferents. Els que protesten tenen molt clar que el poder financer de Hong Kong és la força que cal preservar perquè també el necessiten les companyies xineses que s’estableixen a l’excolònia britànica. “Aquí he vist que es trenquen aparadors de comerços i això a Hong Kong és molt improbable. La batalla se centra exclusivament amb la policia, els edificis del Govern xinès i, a tot estirar, els bancs xinesos, mai una botiga o una oficina hongkonguesa ha estat atacada intencionadament, es consideraria contrari a la causa democràtica i als interessos que s’estan defensant”.
“Com s’acabarà això de Catalunya?”, em pregunta la Gwyneth, i jo li responc: “Com s’acabarà això de Hong Kong?". Arribem a la mateixa conclusió. L'única opció de la Xina i Espanya és la derrota. No són situacions gaire similars, però constatem que la lluita per la llibertat no s’acaba mai.