Jordi Cuixart va dir en el seu al·legat final del judici al procés que no es penedeix de res, que tornaria a fer el que va fer i que ho tornarà a fer. L’endemà, el president Torra va repetir la frase de Cuixart fent servir la primera persona del plural. “Ho tornarem a fer”. Alerta, perquè un activista i un president no juguen el mateix paper i la mateixa frase en boca de l’un i de l’altre té significats molt diferents. Si en un cas està carregada de sentit, en l’altre pot resultar tot el contrari.

Passi el que passi i digui el que digui la sentència del Tribunal Suprem, Jordi Cuixart no ha fet més que liderar mobilitzacions pacífiques en defensa de drets i llibertats, activitat de la qual no només no pot penedir-se, sinó que se n’ha de sentir ben orgullós i tots els demòcrates li haurem d’estar eternament agraïts. Jordi Cuixart i Jordi Sánchez van ser detinguts i empresonats perquè en el guió previst de la repressió calia incloure les mobilitzacions d’Òmnium i l’ANC com a factor principal del suposat alçament. Era clau per justificar l’acusació de rebel·lió. Diverses entitats com ara Amnistia Internacional o Human Rights Watch han denunciat l’empresonament dels Jordis i han reclamat la seva llibertat, diferenciant el seu paper en els fets d’octubre del que van fer els responsables institucionals.

Des del punt de vista d’un activista com Jordi Cuixart, compromès en la defensa dels drets humans, té tot el sentit proclamar que ho tornarà a intentar. La lluita per la llibertat no s’acaba mai. Rendir-se seria la pitjor de les derrotes. Tanmateix, quan el president Torra diu que “ho tornarem a fer”, a què s’està referint? A repetir els fets que van acabar amb mig govern a l’exili i l’altre mig a la presó i amb la intervenció de les institucions catalanes per part del Govern espanyol?  Segur que no, però convindria que la versió oficial del Govern de la Generalitat fos més precisa i no doni lloc a equívocs que sempre són ràpidament aprofitats pels seus adversaris i només serveixen per augmentar la desorientació general i la desconfiança en la institució.

En unes setmanes caurà una sentència que inevitablement requerirà una resposta col·lectiva que perquè sigui ferma i útil també haurà de ser exitosa i, per tant, molt mesurada, d’acord amb la correlació de forces i la capacitat real de mobilització.

Tenim l’experiència, la mala experiència, del resultat que va donar l’estratègia del “tenim pressa”, de la promesa de guanyar la independència en 18 mesos, de les estructures d’estat invisibles, i també, cal dir-ho, de la rivalitat partidista inevitable i, per cert, cada vegada més aferrissada com s’ha demostrat a tants municipis.

Així que cal treballar amb aquesta realitat. És important tenir i deixar les coses clares, del que es vol i es pot fer i del que no. I convindria fer-ho aviat perquè en unes setmanes caurà una sentència que inevitablement requerirà una resposta col·lectiva que perquè sigui ferma també haurà de ser exitosa i, per tant, molt mesurada, d’acord amb la correlació de forces i la capacitat real de mobilització.

Tots els manuals d’estratègia adverteixen a la primera lliçó que no s’han de plantejar batalles que no es poden guanyar. Al llarg del procés, el sobiranisme català ha demostrat una capacitat de mobilització extraordinària, però amb manifestacions multitudinàries que han durat un sol dia. Si hem de ser sincers, les vagues generals que s’han convocat no han reeixit. Els sindicats majoritaris no les han secundat i, en els temps que corren, la gent no sembla gaire disposada a perdre dies de salari o de calaix.

Probablement, la llibertat dels presos polítics és el desig polític més majoritari a la societat catalana, que va molt més enllà del 50% independentista i fins i tot del 80% sobiranista si és cert que arriba al 80%. Representants de gairebé tots els partits s’han manifestat a títol personal a favor de la llibertat dels presos. Això efectivament no va d’independència, ni de sobirania. Va de llibertat, de democràcia i sobretot de convivència, perquè tret dels que viuen de la bel·ligerància anticatalana, tothom és capaç d’entendre que quan abans surtin els presos, més aviat el conflicte tornarà a la política. Així que seria desitjable posar molta imaginació i calcular bé els moviments per mantenir un consens per la llibertat dels presos que sigui inclusiu, que incorpori quantes més voluntats i més diverses millor, perquè surtin i perquè sortim de l’atzucac d’una punyetera vegada.