El relleu o destitució del major Josep Lluís Trapero com a comandament principal dels Mossos d’Esquadra no ha estat decidit ara per raons polítiques o ideològiques en el sentit més estricte, sinó per necessitats merament funcionals. Cap conseller ni ministre es pot permetre tenir al capdavant de la policia un agent que mani més que ell. A Trapero se’l podia haver fet conseller, però mai conseller-bis. Si el que es pretén és que els Mossos responguin disciplinadament tant a l’autoritat judicial com a la governativa, cal deixar clar als agents que qui mana i a qui cal obeir és al polític nomenat conseller.
Amb més o menys raó, des dels atemptats del 17 d’agost del 2017, Trapero havia esdevingut líder indiscutible de la policia catalana, fins al punt que el Govern de Carles Puigdemont ja se’l va haver d’empassar quan hauria preferit una altra persona al capdavant dels Mossos. L’actuació de Trapero l’1 d’octubre encara li va suposar un augment del seu prestigi entre el cos i també entre la ciutadania, però durant el judici del procés va quedar clar que els polítics anaven per una banda i els policies per una altra i aquest divorci encara s’arrossega avui, amb els sindicats policials i no pocs quadres queixant-se que el Govern no els dona suport. En aquestes circumstàncies, el conseller d’Interior no tenia més remei que el de fer una demostració d’autoritat.
A Trapero se’l podia haver fet conseller, però mai conseller-bis
D’altra banda la qüestió Trapero posa de relleu més que cap altra la gran contradicció de l’independentisme que vol governar i guanyar la independència tot al mateix temps. Trapero va dir en el judici del Procés que estava ben decidit a detenir el president i els consellers que pretenien declarar la independència, deixant clar que per no tenir estructures d’Estat preparades, ni tan sols els mossos controlava el Govern, malgrat totes les mentides de Pérez de los Cobos. Trapero ho va tornar a dir en el judici contra ell i ho va repetir en un programa especial i solemne que li va dedicar TV3 quan va ser absolt. El Govern presidit per Quim Torra el va restituir en el càrrec, considerant no sense raó que era de justícia després d’haver-li aplicat el 155. El que no lliga tant és prometre que es treballa per aconseguir la independència, que és tant com cridar a la revolta i nomenar al capdavant de la policia algú tan capaç de garantir el manteniment de l’ordre públic.
La revolució generalment esclata contra la governança, contra l’estabilitat, contra l’ordre públic i contra les institucions. Les revolucions no es fan mai des del Govern. Sense anar més lluny, el referèndum de l’1 d’octubre es va poder fer perquè el Govern no hi estava involucrat. El va organitzar la societat civil pel seu compte i per això no es van trobar les urnes i per això s’hi va sumar tanta gent. A Catalunya es dona la paradoxa que els mateixos revolucionaris s’estimen més que ningú les institucions.
I, a banda de l’amor per la poltrona, té la seva lògica. Catalunya necessita les institucions d’autogovern per poc poder que tinguin perquè el dia que deixi de tenir-les es quedarà sense els pocs instruments que té per contrarestar l’hostilitat castellana envers la singularitat catalana. La Generalitat és necessària com a dic de contenció no només en aspectes culturals. El conseller d’Economia haurà de seure a negociar un nou finançament autonòmic sabent que no aconseguirà la sobirania fiscal que tenen els bascos, però si no hi va, el resultat serà pitjor. I el mateix passa amb les infraestructures, amb la sanitat, amb el repartiment dels fons next-generation... I a la taula d’en Bernat qui no hi és no és comptat. I no és bona estratègia adoptar l’actitud fatxenda de seure a la taula per dir que tu el que vols és marxar perquè no suportes els que tens al davant. Això només serveix perquè t’engeguin a dida.
Molts dels convençuts que Catalunya no reeixirà mentre no disposi d’Estat propi critiquen el Govern de la Generalitat perquè fa més per l’estabilitat i per la governança que no pas per la independència, quan l’haurien de criticar pel contrari, per insistir en la independència quan és obvi que el seu objectiu és i ha de ser un altre. El Govern ha de governar, que vol dir defensar el país, que no és poca cosa. De la independència que se n’encarreguin els ciutadans. Com l’1 d’octubre. Al capdavall la independència només arribarà quan la societat estigui preparada. Ningú dels que reclamen coratge i determinació (al Govern!) per marxar d’Espanya no aclareixen com s’hauria de fer. Fins i tot quan se’ls pregunta amb quin exèrcit pensen conquerir la independència de seguida es refugien en la vocació pacífica i democràtica del moviment sobiranista català això que tan espantat té a l’Estat espanyol...
Catalunya necessita les institucions d’autogovern per poc poder que tinguin perquè el dia que deixi de tenir-les es quedarà sense els pocs instruments que té per contrarestar l’hostilitat castellana
El meu primer regal de Nadal ha estat un llibre preciós que acaba de publicar Norma Editorial, una joia del còmic i una obra mestra de Carles Santamaria i Cesc F. Dalmases. És l’adaptació d’una altra obra mestra, el Victus de l’Albert Sánchez Piñol, una novel·la que narra les memòries de Martín de Zubiría, presentat com a lloctinent d’Antonio de Villarroel durant la guerra de successió i el setge de Barcelona de 1714. El guió, el dibuix i el color d’aquesta versió integral t’atrapen immediatament per més que recordis exactament de què va i com acaba la història. Tanmateix, el més interessant ha estat que repassant deu anys més tard la novel·la pròpiament dita, publicada el 2012, és a dir molt a l’inici del procés, imposa la reflexió sobre l’obstinació catalana tan recurrent al llarg de la història per presentar batalles en inferioritat de condicions per acabar perdent bous i esquelles.
Novel·la gràfica Victus (edició integral), de Norma Editorial.
Victus apareix el 2012, escrita originalment en castellà, i va ser molt celebrada i aplaudida en els cercles sobiranistes, quan, de fet, podia interpretar-se com una advertència del que els venia a sobre, recordant la superioritat militar castellana i el desinterès europeu per la causa catalana. Ho comentava Carles Santamaria en la presentació del còmic també d’una manera gràfica: “Tant fa 300 anys com ara els catalans van confiar massa en Europa i s’ha plantejat com un xoc de trens la confrontació davant un adversari que circula a tota màquina en un comboi blindat contra nosaltres els catalans pujats al Tramvia Blau”.
Els arguments catalans per marxar d’Espanya segueixen sent els mateixos de sempre, però amb el Tramvia Blau ja no s’arriba al Tibidabo ni tan sols al peu del funicular.