El president de Catalunya no ha de deixar d’exercir mai el seu paper. Així que, si ve a Catalunya el president del govern espanyol, el més lògic és que el convidi a visitar la Generalitat i parlar de tot el que els preocupa. No s’entén el dubte. Si vingués el president de qualsevol altre país hauria de fer el mateix, però és obvi que amb molta més raó si el visitant és el president espanyol. Com ha publicat l’Ara, el 80% dels catalans vol un referèndum pactat amb l’Estat, així que el president de Catalunya no s’ha de donar mai per vençut i ha d’aprofitar totes les ocasions que es presentin per fer entendre al president espanyol aquesta realitat, i això sigui qui sigui el president, tant si es diu Pedro Sánchez, Pablo Casado o Santiago Abascal. L'hi va amb el sou i en la responsabilitat democràticament adquirida, per molt antipàtic que li resulti l’interlocutor.

La hipotètica reunió del president català amb el president espanyol a qui li complica la vida és sens dubte a Pedro Sánchez, perquè els adversaris de la dreta ja l’estan acusant de claudicar i els barons jacobins del PSOE, abduïts per l’“ardor guerrero” dels seus rivals autonòmics, si fa no fa el mateix. Segurament per això, Pedro Sánchez no estarà gaire disposat a celebrar la trobada i menys al Palau de la Generalitat. Al president Torra això tampoc no li hauria de preocupar més del compte. Figura que és president de Catalunya i per tant es faci on es faci la trobada serà al seu territori i a ell li pertoca portar la iniciativa i exercir d’amfitrió. Més encara si com diu sovint no pensa renunciar mai al diàleg. Un diàleg, s’entén, amb els representants de l’Estat. Amb qui si no?

Tampoc no pot escaquejar-se el president de la Generalitat de la trobada amb empresaris que ha convocat el president de Foment, Josep Sánchez Llibre. Com no ha d’assistir el president català a una reunió dels principals empresaris catalans? I en tot cas, amb més raó hi haurà de ser si també hi va el president espanyol. No anar-hi no només seria un lleig per als emprenedors, seria tan com auto-excloure’s com a interlocutor principal dels agents socials del país. Seria com dir, 'amb mi no cal que parlin, que no soc ningú', i entregar de facto tota la interlocució amb els empresaris catalans al govern espanyol. Si és cert que el 80% dels catalans volen un referèndum pactat, segur que entre els 600 empresaris n’hi haurà alguns que formin part d’aquest 80%; i fins i tot algun valent que s’atreveixi a donar suport als plantejaments del president, que Quim Torra  no es pot permetre desaprofitar.

La protesta i el parany

Divendres, aniversari de la victòria electoral sobiranista, se celebra Consell de Ministres a Barcelona i diverses entitats i grups polítics han convocat protestes. Des del punt de vista sobiranista i fins i tot des del punt de vista estrictament democràtic, les protestes estan justificades. La repressió, els empresonaments i l’exili de representants legítims i l’actuació arbitrària dels poders de l’Estat expliquen l’ànsia mobilitzadora, però existeix un risc enorme de caure en el parany de la provocació.

L’Estat necessita provocar la reacció violenta per justificar la repressió. I tots els Estats solen infiltrar agitadors 

Des que va començar la judicialització del conflicte polític amb Catalunya, tots els esforços de l’Estat han estat dirigits a inventar un relat de violència que justifiqués la repressió i les acusacions de rebel·lió. Especialistes en seguretat asseguren que el dispositiu muntat el 20 de setembre de l’any passat quan la Guàrdia Civil va irrompre a la Conselleria d’Economia tenia tots els indicis d’una provocació. Es van aparcar els cotxes en lloc visible amb armes al seu interior. No va passar res perquè la gent va actuar pacíficament, però es va utilitzar aquella mobilització per argumentar el tumult i acusar i empresonar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Aquell mateix dia, dotacions del Cos Nacional de Policia van assetjar la seu de la CUP al carrer Casp. No tenien ordre judicial ni cap jutge va ordenar el desplegament. Era evident que buscaven una reacció violenta dels cupaires, que no es va produir en bona part per la perspicàcia i la intel·ligència de l’exdiputat David Fernàndez, que va saber liderar la resistència pacífica sense caure en el parany. L’Estat necessita provocar la reacció violenta per justificar la repressió. I tots els Estats solen infiltrar agitadors que saben manipular i dirigir els militants radicals més ingenus i ignorants per desacreditar les reivindicacions més nobles.

Després de totes les multitudinàries manifestacions sobiranistes, ha quedat prou demostrat que el moviment independentista és pacífic, és no violent, una constatació que ha estat fonamental per als tribunals europeus que han desautoritzat els espanyols, perquè la premsa internacional denunciï la involució democràtica espanyola i perquè diputats de tots els parlaments d’Europa hagin expressat la seva solidaritat. La principal preocupació de l’estat espanyol és el seu descrèdit internacional: per tant, necessita demostrar al món que el sobiranisme català és violent. Així que qui divendres pretengui derivar la protesta en actituds violentes serà perquè segueix consignes alienes a l’independentisme, dictades pels seus adversaris i obeïdes pels tontos més útils a l’Estat.